DONES D'AIGUA.
Submergides dins la letargia.
la corrosió de l’aigua
ens ha malmès el cos.
La beina dels tendons
immòbil per l’ús
i l’empremta,
plec de pell d’onada.
ha esdevingut irreconeixible.
Uns rostres diluïts
d’ulls aquosos
tot prenent el relleu
que els corresponia.
Sandra, quin poema meravellós aquest... L'aigua és sentiment, maternitat, feminitat, sexe. I tot plegat així, com el que és: la cosa més natural del món.
ResponEliminaMoltes gràcies! em sorprèn moltíssim la teva percepció i m'encanta, és de les coses que més em fascina de la poesia.
ResponEliminaJo em referia, a unes dones amagades sota la superfície de l'aigua que sé que el temps les esta matitzant-
una abraçada.
Dones d'aigua escaldades en les seves sortides, el temps ha fet que on es confon aigua i llàgrima han oblidat com sentir el brisall de la lluna.
ResponElimina