COMFESSIONS

Em faig minúscula, com si tota jo pogués cabre en un palmell de la mà. Em sento un preny de terra granulada que podría esdevenir fàcilment  runa, o polsim d'arena i escolar-se entre els dits i perdre's. 

Percebo que no dono absoltuament res que no doni la resta, i aleshores resulta que el que ofreno no és gens original, i em venen les ganes irrefrenables de prendre la porta i fugir per sempre. 

No pas per tothom, però si de desaparèixer. Suposo que és una espècie de caprici que s'exalta pels complexes. Suposo que en el fons, em malfio constantment de les intencions, per més pures perquè he passat tants cops pels mateixos viaranys que em conec el punt exacte on esta situat el fossat on constantment caic. No esperar-ne res seria una bona tàctica, sinó fora perquè la resta sempre espera de tu. Anem creant relacions cegues, i unidireccionals basades en fal.làcies i algunes tan efímeres que més m'estimaria ni començarles, o potser sóc jo, que les relacions internaùtiques salvant alguns casos mínims i dels que estic profundament orgullosa, m'han relegat constantment a la invisibilitat, com les ànimes vagaregen per un món inert i sense veure la llum d'uns ulls reals.

Suposo que la intuïció em repeteix constantment que torna a ser un horitzó al que no arribaré mai. 

I ja n'hi ha prou amb una fita, -la literària- la resta de fites em provoquen cansament, en quant a relacions personals. 

 Avui preciso avocar una sensació que ja fa temps que arrosego, a mode de desfogament. Potser és per això que desaparerixo dels llocs pràcticament abans de presentar-me, però ja fa temps que vaig decidir que no vull relacions d'amistat amb gent " holograma" que mai dels mais et somriurà fisicament. 

No he estat mai una nena de jocs, sempre he vist la història des de la finestra.