RECORDA'T DE WALT WHITMAN

La majoria  de les persones no som conscients de les coses que diem, si més no al cent per cent i en tot moment. Es  lícit ja. que el nostre desig de comunicar-nos i ser políticament correctes sovint és més poderós que la sinceritat quan brolla directament del pensament i sense el filtre del seny, de vegades diem frases protocol·làries que no diries en altres moments, perquè no t’abelleix o ja està, d’altres vegades diem frase prejutjant l’efecte que farà en els altres, no diem a algú que si necessita diners compti amb tu, a menys que sàpigues del cert que no te’ls demanaria mai. Per sort no tothom és així, hi ha gent vera i genuïna entre nosaltres. També prejutgem el comportament, quan diem -no t’enfadis- és perquè creiem que s’enfadarà i estem aplanant el terreny per quan això succeeixi, tendim a dir els nens:- no ploris...- i així cada cop anem coartant el desig dels altres emparats en el be que pensem que li fem. Del llenguatge que no diu res, potser  ni cal que ho expliqui en tenim diferents exemples, el llenguatge empresarial, alguns discursos polítics, i el dialecte de la seguretat social que aquest sí mereix un diccionari alternatiu.

Fa dos anys un amic em va dir:-recorda’m a Walt Whitman, que t’he comprat l’antologia per tu, la propera que ens veiem, recorda ‘m’ho. Aquesta declaració me la feia al gener del 2009, en un correu electrònic durant el mes de març, jo li deia:-recorda’t de Walt Whitman- i ell em va respondre:-que passa amb en Whitman?. i no vaig gosar mai més dir-li que el llibre que te a casa era per mi. però això sí, contenta per haver descobert l’únic que almenys era conscient de les seves paraules.