UN PONT A L'INFINIT...

T’asseus en un pedrís en un moment de calma a observar-te la vida, i te’n adones de cóm aquesta riuada de temps t’ha desposseït d’aquelles coses que pretenies perdurables, per veure com se l’emporta la última revinguda riu avall. I decideixes que a partir d’aquest moment faràs aquelles coses que parlen de tu, que et recorden qui ets. Aprens a cercar l’espai necessari per re-constituir-te, per recordar-te que hi han coses que per més que insisteixis no seran efímeres mai. Una d’aquestes coses és la poesia, almenys en mi, és intemporal i el pont a l’infinit a descobrir que malgrat que el riu em va desposseint hi tinc una força vital vinculada que conforma el que sóc i els hàbits que em defineixen. No som més que una culminació de temps confegit a còpia d’experiències (tant positives com negatives) i ens hem anat erigint per sobreviure.
Llegeixo Mascares i reclams (edicions CCG), és una antologia poètica en la que vint poetes dona han escrit en homenatge a Montserrat Abelló, mentre el piano m’endinsa en cada poema, com una passa més al pont de l’infinit, i la lletra em demostra un cop més que la poesia és quàntica, que d’un temps, es van multiplicant amb cada temps individual e íntim en el que cadascuna percep el poema , i així imagino el meu pont.
Un pont segur i llarg on les poètiques és van trobant al camí de la lectura i em sorprèn que el seu temps, sigui el mateix temps mentre cadascuna viu dins seu la percepció extrapolada a la pròpia realitat.
la constatació de que la poesia és al marge del ritme amb el que la vida ens va despullant de les nostres coses, i la descoberta val a dir que ja intuïda. Que aquesta capacitat de perdurar al llarg del temps i el que és més important l’el•lipsi en el temps d’un altre, obrir la porta a la poètica de Montserrat Abelló e interpretar-la en un altre temps, és als meus ulls una gesta. he imaginat a mida que avançaven les pàgines la imatge d’un pont a l’infinit en el que en la mesura que avances et vas creuant amb altres poètiques   que fan la poesia quàntica i que en la meva ment va traçant un paisatge nou arrel d’una altre en blanc i negre. No ho oblidis, la poesia és quàntica.