SÓC UNA TONTA

Deixo enrere la reixa de la nau, i se’ m’afigura la llibertat del condemnat, i m’espera un camp ocre i ambre  amb deixalles esparses, és la despulla d’una civilització pre-fabricada. Travesso el descampat que pretén  ser verd i em creu amb un ametller precoç, petit i feble que exultant mostra la flor, en l’última espurna del dia. On el malva delimita amb l’anyil. I penso que el dia m’espera a la sortida, que neixo de l’òvul. En canvi em sento una despulla escopida a mar obert. Em cobreixo els pits amb la bufanda mentre  desafio les dos úniques estrelles que m’observen serenes, per adonar-me que no sé si el fred o tu m’heu  estripat la blonda del sostenidor.

I aleshores descendeixo dels núvols perquè convisc diàriament amb el vòmit del vertigen i he perdut el tast de la lentitud, hauré d’estrebar les brides d’uns poltres que no es corresponen a aquest cos. i que la vida continua posant-me els mateixos graons que no se pujar.