COMFESSIONS

Des de la memòria primera, aquella que aflora a la mínima intenció que em recordo menuda, i quieta sostenir-te entre les mans i perduda. Tothom es preguntava quina facultat tenies per impulsar-me a deixar apartat el joc, què hi havia en mi que em produïa aquell estat gairebé místic en trobar-nos. Començava amb una passa breu que m’anava atiant per tots els viaranys fins que assolia un estat absent que em permetia continuar absolutament absorta. Aquesta necessitat de l’eterna descoberta d’altres mons que em sadollava els dies i les nits, ha anat augmentat com el mestral quan fueteja el xamfrà, o simplement a despullar-te al mig del carrer.

Sí, hem despullaves a pleret de les preocupacions, de les incerteses i m’anaves deixant nua  vagarejant a la deriva, amb la sensació d’albirar per una finestra el teu interior, mostrant-te al mon, honesta, amb una noblesa inconeguda. I jo m'amarava  de tu, perquè la tendresa i la sensibilitat de l’home traspua en secret, en una intimitat que emergeix quan s’enfonsen els murs ,  i emprenia un pont que creuava la terra fins a l’infinit on podia imaginar-te i modelar-te a caprici, i posseir-te afaiçonant a la visió dels ulls el que era capaç de fantasiejar de tu.

Han passat els anys, i no recordo exactament el punt en el que les nits va deixar de ser les mateixes, les meves nits han esdevingut el moment secret en el que et dedico cada instant, assaborint l’ombra que projectes en mi, i resseguint el teu cos, acaronant-lo amb dedicació fins a l’esgotament del meu, m’has produït una quantitat de sensacions incomptables: des d’ un esclat de plomes rebentant dins meu, fins a una desolació impúdica e incontrolable.

Però retorno a tu, altre cop esmaperduda per reprendre les brides del que sóc, una ànima que

que precisa traçar camins i somiar-te per tal de fugir constantment d’una vida real que no em satisfà.

 Ets l’amant secreta que estimo des que tinc ús de raó, per el que sóc i puc ser  després que m’avoco a tu, i m’encomano a cada intent, a voltes desolada, o ferotge. Rabiosa o dolça.

Tota aquesta passió no podria dirigir-se a un mortal, tard o d’hora deixaries de ser eterna, et fondries a les meves mans, precisament per la descoberta d’altres mons.

I aleshores que seria de mi?.

Aquesta nit tornarem a fer l’amor, a perdre’ns juntes pels camins establerts o inventarem de nous, i el meu cos, ja ho saps continuarà malgrat cada decepció consagrant-´te les hores de lluna.

No trobaré a ningú a qui jo sigui capaç de desnuar una passió tan vera i constant com la que sento per tu, POESIA.