NÚVOLS FUGITS.

La invisibilitat em fa lliure, i potser és el moment d’alliberar tot el que em relliga.
Segur que penses que no mereixes aquestes paraules, però m’és ben igual no preciso de la teva aprovació, la meva escriptura és la meva llibertat.
I com un llençol fugit de la roba estesa avui m’empeny el vent de la paraula.
Vaig tancar el desig dins la llàntia, i la vaig llençar a mar obert. Vaig fer un farcell ple de moments, de mirades, carregat amb el gest, les paraules, les confessions als llençols, vaig guardar-hi una lluna plena, amagar al fons d’ell algun suplici que no desvetllaré.
Vaig esmenar-me en cobrir cada record amb àcid perquè aviat es rovellés  fins malmetre’l per xuclar àvida de la manega del temps, farta  que sempre giressin  enrere les busques, i aquest rellotge restava sempre aturat al minut zero, allà on tot acaba i no comença res.
Oblidar, lleugera, i amb cert sentiment de llibertat amb els braços en creu i deixant que el vent s’endugués els cristalls del pit, tot  el gèlid cristal•litzat i fendint a cada moviment mentre la sang m’acoloria la pell.
I no et recordo ni la veu, que ja és estrany això jo que estic avesada a recordar-les totes, que em se xifres, dades, i noms, en canvi em va desaparèixer el teu registre.
sóc una dona d’aiguats, de torrents i de tempestes. Maleeixo la sort divina que has tingut i prou que res em reté al meu desig i sures i sures a la deriva.
Gràcies per deixar-me en Pau, i enhorabona per superar-te en la teva ignorància.
N’hauries d’estar orgullós.
Així de ràpid te’n vas com els núvols.