LA BOIRA D'UNS ULLS

He passejat descalça per les fumeres d’oblit que emanen dels teus ulls, amb tota la vulnerabilitat i la incertesa de la boira. No pot tornar algú que no ha marxat i tampoc sé si hi has estat o com sempre es una història que s’aixeca pedra a pedra en la memòria i que culmina amb la inventiva desbordada i que no s’ha arribat a erigir mai. Un edifici a mitges, ruïnós que s’ha desfet abans d’haver lluït amb l’esplendor que li corresponia.
De petita escrivia històries tal i com les imaginava que m’havien de succeir, perquè un cop escrites els havia donat vida dins meu encara que no existissin mai, veure-les escrites m’ajudava a veure-les com fets reals.
Quina innocència a la meva edat creure que algunes coses ja han viscut el seu temps en mi i que no es repetiran, i en canvi, em sobrevé sempre la mateixa desconeixença  tot i sabent del cert que hi ha poemes que no s’han escrit per mi, ni versos, ni veritats, només algunes paraules fruit de les davallades personals en un moment fortuït de resultes son  les branques que em rescaten dels torrents que m’engoleixen. Amb quina nuesa em presento al mon, sempre vera. i oferint els palmells plens de sinceritat. No es pot anar per la vida amb la camisa oberta, mira que ho sabia de sempre!, però a mi no m’enganyen els teus abismes plens de fumeres d’oblits ni la densa massa blanca que emana dels teus ulls, perquè potser no hi havia engany aquest cop, ni és retret aquest text. Un intent només de veure una altra història imaginària escrita per tal de donar-li vida, mentre abaixo el cap, un cop més i fixo la mirada a terra per enèsima vegada.