EL PESSEBRE VIVENT DE CORBERA ALTA

Ahir, com cada any vàrem anar amb els nens a veure el pessebrevivent de Corbera alta, la primera vegada que el vaig veure jo devia tenir vint anys, i només feia nou  mesos que havia mort el meu avi, aquell pessebre en aquell moment em va reconciliar amb la vida  i ajudar a assumir. Recordo que em vaig emocionar molt amb la poesia de megafonia que t’acompanya per Jerusalem, i per Natzaret. Et vas endinsant dins d’una  muntanya sencera i vas observant la vida de l’època, amb els oficis, i els diferents habitants que van conformar el paisatge de vida.

Una pot no creure en els estatuts eclesiàstics i en l’Església, però per ser honesta cada cop que entro al pessebre i escolto la música se’m encongeix el pit, i em quedo petita veient la majestuositat de l’acte.

La veu del recorregut recitant poesia –escolteu-la- és preciosa, el poema i la veu, crec que és la de Lluis Alpera, però no m’atreviria a confirmar-ho.

“Bona nit pastors, bona nit,

bon camí, bona petjada.

Porteu la pau en el cor,

la serena a la mirada.

Sentiu al pit la frescor d’una albada

i al respir tot l’aroma d’esperances.

Bona nit pastors, bona nit.”

Cada any el meu fill es meravella amb un àngel que surt ben bé del cel, en l’anunciació.

Però no puc evitar estremir-me amb el poema, i culminar en plor just en el moment en que Josep acotxa a Maria, -si es trist això-, per acabar perdent-me, literalment, ja es la segona vegada que m’aturo i ja no sé on sóc, em poso a esperar en un racó i ja no veig a ningú i acabo tornant sola al cotxe amb tres intents.

Tinc un sentit d’orientació pèssim.