EL SECRET

Avui em delia per fugir, aparèixer en qualsevol punt inhòspit i aturar-me sota la pluja esbiaixada. M'haguera assegut sobre el terra moll perquè m’era absolutament igual. Em sentia induïda pels meus  pensaments.
Els dies en els que estic així de submergida, passo per la vida surant amb tot un mon  als ulls encesos. Un cúmul d’històries que viuen en mi. Aleshores no faria cap altra cosa que no fos arraulir-me dins meu, no vull interferències només vull el silenci perquè si parlo em sobrevindrà aquella temuda inconnexió que  provoca tots els mal-entesos.

Després sense cap motiu perceptible s’esmunyen algunes llàgrimes que el vent renta mentre intento inútilment connectar amb el mon real i ho aconsegueixo vagament, just al punt en el que algú em pregunta que em passa, perquè –pel que es veu- tinc mala cara, no és mala cara es que un dia com avui voldria viure en l’altre mon, en el que veig i se’m presenta com un somni viu i latent i m’absorbeix, i volar... volar... Ben lluny, i esmunyir-me per una aigüera.

No tinc motius almenys aparents, son aquestes ganes de fugir i esvanir-me. El secret que em batega, que no te forma humana, que te la silueta de la immortalitat. Una espècie d’evanescència per la que no pararé i m’engoliré aquestes ganes d’evaporar-me i de no deixar de mi ni la última essència.-