SINÓ CREUS EN DÉU HAURÀS DE CREURE EN LA CASUALITAT

Sinó creus en Déu hauràs de creure en la casualitat.

Dinàvem, bé, dinava jo que ells ja havien dinat, quan la meva avia diu:-

Filla, sinó creus en Déu hauràs de creure en la casualitat-

Perquè dius això iaia?

-per res, pensava en el meu germà Pepe-

-Era un home molt divertit i molt dolç iaia-

-sí , amb tot el que va arribar a patir pobret-

-sí, però reprenent el tema perquè ho dius això de la casualitat?-

Perquè aquell dia era un dia normal, com tants d’altres, anàvem un grup de xiques, amigues i companyes  a la fàbrica de la taronja , aleshores les xiques anàvem totes juntes i quedaven a un lloc i anàvem en grup, aleshores vam veure una renglera de camions que venien en la nostra direcció. Eren camions de carabineros i clar, com nosaltres érem xiquetes, i ells xics vam començar a dir-nos coses-

Just aquí te la mirada encesa, i perduda projectant-se en el temps, visualitzant tot allò que li surt dels llavis. Se li escapa un somriure ple de picardia, mentre jo l’atio i l’insto a explicar més dient:-quines coses iaia, va...-

Riu, i continua explicant:- quan els teníem prou aprop , m’arrime i dic:-Perdone! Van ustedes solo un batallon o todo un regimiento?- i em contesta:-un regimiento señoritaaaa!-cridant perquè jo estava abaix i ell a dalt del camió. I li pregunte:-que número son? I em diu:-

-el catorzeee!, i aquí em vaig començar a posar vermella, perquè el catorze era el regiment on anava el meu germà Pepe, i no sabíem res d’ell, i li dic:-conoce usted a Jose Saaaaaaaaanz!?-

I va començar a cridar:-Jose Saaaaaaanz, José Saaaaaaanz!, es cridaven d’un camió a l’altre mentre nosaltres les xiques corríem en la direcció oposada als camions, algunes coneixien al meu germà del poble, i del tercer camió va eixir un xic, que venia cap a mi i cridava:- Mariaaaaaaaaa!, la meua mariaaaaaaa!, s’havia fet un home perquè quan va marxar al front tenia quinze anys i ara ja anava a complir divuit, i jo anava a fer setze!, em va alçar per la cintura, cóm vam plorar els dos, mentre deia:-la meua mariaaaa, li vaig preguntar que cóm era que no havia avisat a la Mare, que passava per allí, i em va dir que no els avisaven quan canviaven de front per no alertar a l’enemic.

Aquell dia vaig pensar, si Déu no existeix per fer-nos passar per aquest patir, ha d’existir la casualitat,