LA PRINCESA EMPLORALLADA, HA MORT.
Alguns,
esperaven un espectre
cavalcant per l’insondable,
i els ha emergit un salt d’aigua cristal·lí.
S’ha aprimat
el bram com la visió perspectiva,
He abdicat de ser la princesa emplorallada
abandonant reialmes en desús.
Críptica per l’iris que no plora.
No s’abeuraran a les llàgrimes meves,
per tal de fendir-me les entranyes.
La feblesa de l'ombra
per més que em declari en estat lipotímic
és la meva incombustabilitat.
Guauu, m'ha encantat és contundent, fort i punyent. És un crit a la no resignació. I la cançó (com el llibre i la pel·lícula) grandiosa.
ResponEliminaGràcies bonica! de vegades cal treure tota la força i deixar-se de "romançs" mai millor dit.
ResponEliminaUna abraçada.
Críptica, sí, però si és incombustible, sempre hi haurà la flama i el corrent de l'aigua.
ResponEliminaOlga.
L'espectre s'ha transformat en un salt d'aigua cristal·lí, ningú s'ho esperava...
ResponEliminaPetons,
M. Roser