DE FRASES QUE REVERBEREN...

Suposo que és aquesta la missió de la literatura, si som capaços com a lectors de salvar una frase de l’oblit que ens reverbera, i  si com a escriptora puc aconseguir que una sola de les frases d’un poema encapçali una nova inspiració, o simplement serveixi per induir el pensament aleshores ja tens un boci de l’Olimp íntim guanyat.

Les coses que em commouen son aquelles en les que les persones malgrat les seves trajectòries saben i volen unir-se en un punt, i treballar al uníson per fer una lletania lo suficientment forta com per a travessar la barrera del so, o totes les fronteres, abastir un nou horitzó per petit que sigui el pas que es dona. Es una passa més que t’atansa a la fita que t’has marcat. La frase d’aquest temps que visc, i que em reverbera –mal em pesi- sovint per despit és: “la importància dels plurals” però jo no sóc capaç de deixar una frase en l’aire, algunes paraules i algunes frases neixen per viure en aquelles ments que habiten i aquesta és la que m’habita ara, una importància que duré a la pràctica fins els límits, malgrat em costi la caiguda al fossar dels oblits, malgrat hagi de perllongar la meva primera obra fins a l’exili del meu temps, malgrat tot. Es per aquesta importància que sobrevisc a les onades que m’ofeguen.

El dia del meu aniversari, vaig rebre un sms, que deia:-felicitats, polsim d’estels, que tu no fas anys, puges com la marea de nivell!-vaig pensar quin gran poeta m’ha enviat això!, que bonic!, el gran poeta és un amic dels bons i el poema era meu!, i vaig pensar he perdut la consciència del que escric, però em vaig sentir íntimament salvada perquè en ell havia reverberat.

No queda gaire per acabar de commoure’m, i per assolir la importància d’uns plurals que conformen la meva generació, sóc una mica més feliç que ahir.