PAISATGE EMERGENT...

(A cura de) Montserrat ABELLÓ, Neus AGUADO, Lluísa JULIA I Maria-Mercé
MARGAL (1999): Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX,
Barcelona: Edicions de la Magrana.(1999)
 Aquest fragment el va escriure Fina Llorca.

Tradicionalment, a les Llibreries els llibres han estat ordenats per generes i

per llengües. Ara però sembla que podríem encetar un prestatge nou: dintre

d'una llengua, i d'un gènere, el prestatge de les autores. Hi ha qui no en veu la

necessitat, o la conveniència, i entre aquests i aquestes cal incloure-hi, a vegades,

les pròpies escriptores. Hi ha qui veu en aquest nou apartat només un oportunisme

editorial, en un moment en que és molt viu l’interès pels productes

literaris de les anomenades "minories silenciades", ja siguin lingüístiques, ètniques,

o del grup present en totes les ètnies i llengües, però amb tan poca presencia

en la Literatura: les dones, les germanes de Shakespeare de que parlava Virginia

Woolf. Respecte al cas que ens ocupa avui, el d'aquesta antologia de

poetes catalanes i que escriuen en català, podem preguntar-nos si, a mes

d'oportuna, és o no una publicació  necessària. Necessària per ais lectors en

general i per a professors i estudiants, estudiosos i crítics.

Les Antologies poètiques compleixen una funció d'indiscutible importància:

la de donar a conèixer o/i fer assequible en un sol volum una mostra d'obres

sovint exhaurides o difícils de trobar i, si es tracta d'antologies de diversos

autors, de reunir diverses veus que tenen en comú almenys un vincle

amb generacions pròximes que escriuen en la mateixa llengua. L’Antologia sol oferir

a mes una Introducció en la qual es valora d'alguna manera aquesta mostra,

se'n fa alguna reflexió. Una antologia rescata noms de l'oblit. Permet de fer

estudis comparatius. Ofereix una mena d’estat de la qüestió", de balanç? del

que un gènere dintre una literatura determinada està produint. ¿Era supèrflua

aquesta Antologia, és a dir, hi havia una representació suficient d’aquestes

poetes que figuraven ja en altres reculls de recent publicació. Trobaríem que

a LAntologia de Sansone i Grilli' n'hi ha quatre de les que figuren a Paisatge..}.

En canvi, a l'Antologia bilingüe de Goytisolo\ hi havia, d'entre les nascudes

després de la guerra, solament Marta Pessarrodona i Maria-Mercé MarÇal.

 En un altre tipus de recull, el CD-rom que duu el títol de Dotze sentits,'^

al costat d'onze autors homes, hi figurava només una dona: Marçal.

Si, és possible publicar una Antología amb trenta autores (l'última de les

quals, nascuda l'any 1966, la qual cosa fa notar que es podria fer una altra antologia

de les mes joves) que tenen mes d'un Llibre de poemes publicat, i se'n pot

donar una llista de vint mes d'entre les excloses per voluntat pròpia o per

motius generacionals, vol dir que a la literatura catalana no li falten actualment

veus poètiques en femení, que no havien estat recollides en altres antologies.

Sembla ser una constant al llarg de la historia de la literatura que les escriptores

—amb mes freqüència que els escriptors-homes—, fins i tot quan han estat

reconegudes durant la seva època, hagin passat a l'oblit per a les generacions

posteriors^, o bé han quedat tancades dintre de clixés estrets que les idènticament

amb una part —i no la millor— de la seva obra. Pot ser exemplar d'aquest

fenomen en la literatura catalana el cas de María-Antonia Salva, en la qual

s'han personificat els aspectes mes folkloristes de l'Escola Mallorquina. Ha

calgut resfor9 sobretot de les escriptores del PEN que, entre altres iniciatives,

van organitzar un Homenatge l'any 1984, reivindicant la poeta que, al costat de

temes cantats en un to líric identificat amb el tòpic de la veu poètica femenina,

havia escrit també poemes que no s'hi poden encasellar. Emblemàtica ha estat

la tria de El cactus (inclòs a l'Antologia, pág. 22), amb el qual Mar9al establia,

en l'esmentat Homenatge, un diàleg poètic programàtic i fundacional. La tasca,

que tot poeta ha de fer (i això ho deia el mateix Riba), de crear-se una tradició

pròpia abans i al mateix temps de fer-se una llengua pròpia, ha estat i continua

sent mes difícil per a les escriptores. Sovint la mateixa Marçal parlava'' de la

necessitat de trobar "mares literàries", o de crear-Íes si no hi eren, de "donar-les

a la llum". Potser podem ser modestament optimistes i dir que ha estat obert

un camí, que les generacions nascudes a partir del seixanta-sis no s'han de sentir

òrfenes, que ha estat creada per les poetes una genealogia literària a partir

de les quals bastir una tradició en la qual inserir-se. Antologies com aquesta

col • laboren a construir una tradició, a configurar aquest "paisatge" que emergeix

de les profunditats d'un silenci de segles. Potser com el de les petjades a

la sorra de la portada de l'edició.