LA NIT I CADA VEGADA

Sempre és igual m’atien les il·lusions que poden semblar banals i decideixo envair un paper en blanc en la cerca del pur del moment intentant arribar a dir i a dir des de dins –o des de la sang-, i acabo parlant de les mateixes coses. Per més que intento cercar l’alteritat defugint la irracionalitat, que tant m’ha fet escriure i després m’entra un atac de ràbia descobrir que ja esta tot dit, i que aquesta no serà més que una nova versió d’amor, o de mort, o la transcripció d’un moment puntual sense assolir aquell clímax en els que enalteix la lletra, sí , jo he estat en trànsit escrivint poemes, i he entrat dins de vides alienes, i he aconseguit veure per la visió de qui narra. Aquest fet és el que em fa deambular per la vida mirant a terra, caminar en trànsit i eclipsada pels carrers i amb la por a ser descoberta m’amago els ulls, que voleu. Qui ha estat víctima de tants greuges s’acaba emparant amb els recursos que te. Cada vegada em passa el mateix, m’impulso amb un nou poemari, -el desè- inèdit en el meu cas i acabo a la última pàgina després d’haver viscut allò que pretenc exposar absorta, pensant que serà la enèsima vegada que l’enviaré per correu ordinari , que arribaré a l’oficina de correus amb un paquet que aquella dona consignarà i deixarà en un racó i penso que allà dins hi van tantes coses, cada vegada, els meus secrets, els meus anhels, les meves pèrdues, i serà també per enèsima vegada en un racó de terra. I mentre se’m neguen els ulls, penso que això deu ser la frustració abans de començar, un  cúmul  de repeticions defallides que sotmeten els mots i els fan eixorcs, i que aquell poemari l’entregaran i amb la incertesa de saber si arriba bé o no, hi haurà com a premi un gran silenci,i sempre és el mateix, CADA VEGADA.