A ELIZABETH EIDENBENZ
En l'esguard latent
que fita en la mort, la vigília.
En les passes de botes
que esbotzen les portes
fins a veure-les abatides.
En els ventres desolats
que abandonen descalces
els dies, i les hores.
En el mot eixorc
i la balba signatura,
que clamen el buit
del prèterit
i exhalten la incertesa d'un futur.
En la nit de contraccions
dolor acèrrim que et relliga
has estat l'ungüent de la soledat
calmant la ràbia i la ira,
contruint amb les runes
de l'exili
el miratge
de sobreviure.
un poema preciós, amb un llenguatge esplèndid i uns versos magnífics
ResponEliminafelicitats
Emoció en saber quantes vides va ajudar a portar en temps de foscor.
ResponElimina