MATÈRIA DE SOMNIS NOUS

Avui m’he aixecat amb l’estranya sensació d’haver resolt un enigma. La inconsciència deu ser una mar obscura on resplendeixen petits punts de llum de passats immediats surant sobre la superfície de l’aigua. Anit  vaig aclucar els ulls molt tard pensant en algú que vaig veure, i a qui no vaig gosar dir res, pensava en cada un dels moments en els que em delia per acostar-me i preguntar coses pendents que, de no ser pel buit al crani hagués preguntat.

Pensava en converses imaginàries, arrel d’algunes mirades a les fosques a les que la hipermetropia i la miopia exhibeixen en públic, et surten els secrets per qüestions genètiques sense poder eludir aquella barreja de timidesa i pudor que et paralitza, imaginava com haguera començat una conversa  si no fora perquè en alguna ocasió dient-me de “vós” m’han tractat de “ningú”, i jo ja sóc ningú.

I aquelles mirades no  amaguen cap altre interès que el de la curiositat obsessiva de saber-nos a mitges, tu per haver-me vist i jo per haver-te llegit.

Perquè m’he aixecat, he anat a escalfar-me el cafè en pijama, i m’has aflorat després del somni, he mussitat el teu nom, la data de naixement i totes les teves obres, i no parava de pensar que si hagués sentit el to de la teva veu, t’hauria reconegut, sempre recordo les veus, se’m  queden estanyades  dins.

Jo sóc ningú, i tu qui ets?

ets tu també ningú?

Ja som dos doncs, no ho diguis...

Ho explicarien, saps?

Quina tristesa ser algú

que públic; com una granota repetint

el seu nom per un pèlec admirat!

Emily Dickinson.