LES VEUS D'OBLIT III

(La casa de les set butxaques)

Aplegava el cos d'una terra llega

que l 'havia engendrat

encetava el desti sense sabates,

amb un cabdell trenat de blaus

nuat al cor.

Les dones de la cuina

besaven. Desmesuradament, infants

Ignorant l’ànsia de sentir-se

Matxucant la carn per una passió desfermada.

De conservar intactes

Aquells cervells amb què peixien criatures

Que mai haurien volgut tenir.

Els besaven interposant

El fred ossi de les dents, frisoses de llengua

Entre la línia indecisa dels seus llavis aspres

I el sagí rosat de les galtes tendres.

Em temia l’amor furibund

Grapejant-li el ventre farcit de gelatina blanca,

Trepanant-li la papada per penjar-se-li de la glotis,

El temia, aconsellant-la, empenyent-la

A posar vida davant de felicitat.

(La pedra d’aquesta casa)

Sóc la pedra d’aquesta casa

sota meu viu un rocallis

que vibra amb els budells de la terra.

Sobre el contrafort de la paret mestra.

Dins, es belluguen vides,

Entren i surten estranys.

Ningú em parla,

Ni ho saben que hi sóc,

Els anys m’han fet sortir ulls

Uns ulls petits i negres

Em recorren de cap a cap l’enteniment

Per mirar-me, asprament, la matèria

On resideixo aquest hivern,

escalfat amb sang negra

d’homes sense crit

I dones tan anònimes

que el manual de la por

els ha clonat la cara. 

NATI SOLE.