EL COMPANYERISME

Avui, mentre observaba la rua de Carnestoltes de l'escola del meu fill, recordava amb certa melangia aquell sentiment de "classe· que tenim instaurats quan som petits, el mateix instint que feia que quan veies a un company fora de l'àmbit habitual t'exaltíssis com si haguessin passat anys quan en realitat t'hi has estat de dilluns a divendres.
Ho parlàvem l'altre dia la Su i jo, de coses que em sorprenen de l'escola, com ara que quan entra la mestra l'animen com si juguessin un partit de futbol, li diuen el nom vitorejant-la. I jo malgrat he estimat a molts mestres no he tingut ni l'intent de vitorejar-los.
M'explicava l'altre dia la meva mare, que la mestra parlava amb la resta de mares, i que en parlava orgullosa. Perquè un nen que s'ha fet mal, no podia sortir a l'hora del pati, i havia demanat que algu s'hi quedés amb ell.
Al final tota la classe va alçar la mà, i fou ella qui determina els voluntaris.
D'aquest companyerisme parlo, d'aliar-se amb la resta i estar orgullosa de formar d'un equip.


Després ens fem grans i la competitivat ja s'encarrega de deixar-nos ben sols. almenys en el camp professional amb el que treballo.-
Ben sola a tot arreu.