LA CASA D'ESTIU

T'aferres a les claus, com qui s'aferra per subsistir al record, introdueixes la clau i en empènyer la porta t'impregnes de teranyines. 

S'escolen per les escletxes, oratges de somnis diluïts i en color sípia, i aleshores t'adones del tel blanc que et cobreix els ulls, i els cabells, obres la calaixera i descobreixes el teu quadern de secrets inconfessables reduït a quatre fragments de trapelleries de les que en el fons n'estàs orgullosa. Eres una nena viva, plena d'històries inventades que t'empeltaven en el temps, i et propulses més enllà d'una edat física. El vent és portador dins el ventre xiscles i rialles infantils que omplen les estances.

T'atures un instant i contemples els llençols groguencs que pretenien en el seu intent balb congelar l'instant de la partida, com si d'un cop sec de porta cap mirada enrere et fes defallir. 

Havies inventat un mon dins d'aquelles quatre parets de vainilla, i havies atorgat orígens exòtics a aquells mobles de tercera mà.
I si t'asseies a l'ampit de la teva finestra encara podies aclucar els ulls i somiar que eres la reina d'un bladar adormit als teus peus.