RECORDO

Quin sentiment de despossesió més gran et sobrevè, quan veus escrita la teva infantesa d’unes altres mans.

Aquells detalls íntims que retenies, potser hivernant en la memòria, i una lectura et fa reviure cada detall.

T’asseus davant d’un projector d’enyor que comença un compte enrere sense consentiment i no és fins que passa una estona que ets consciente que l’aigua transparent et va regant silent les galtes.

Ahir vaig entrar per casualitat a offiletra des d’un altre blog, el blog recomenat es diu Me’n recordo...

Consisteix bàsicament a començar el text sota aquest títol desvetllant el que vulguis sobre la teva memòria.

I mentre llegia, jo també ho recordava, cada detall, la ubicació geogràfica, hem anat a la mateixa escola, hem llegit les mateixes lectures, i hem acavat amb el mateix destí.

Estimat Joan;

Jo també recordo haber anat al Bar Montferry a comprar REX al meu avi, i sentir ensordidor cop de la fitxa del dominó espategant a les taules de fusta, a mi com a tu també em compraven un “palote” de pela, els diumenges quan hi havia mercat.

Recordo que l’aire era dolç, perquè se’nvolava la flaire de la xurreria, els canaris engabiats del mercat cantaven histèrics i pràcticament al uníson la seva condemna, les paraules de llibres engrogueits de segona mà, i l’olor de puro, recordo el flamenc dels cassetes del mercat i el carrer ple de casetes baixes i grafitejades en el que a l’estiu els veins feien xerrameca al passatge.

Jo també recordo amb enyor a Jim Boton i Lucas el maquinista que a mi me’l va fer llegir la senyoreta remei a cinqué d’E.G.B..En quant a Zapatos de Fuego y Sandalias de Viento, el vaig llegir també, però perquè la meva mare l’havia tret de la impremta Ariel on va treballar dels setze als vint-i-vuit anys, encolant i cosint llibres.

Jo també recordo la bomba del cotxe  que va esclatar per eliminar les proves del vehicle emprat per ETA, dels que van matar a Ernest Lluch, vaig passar per davant del parking cinc minuts abans que esclatés i la vaig sentir des de el menjador de casa, a tocar i una angoixa instantània s’apoderà de mi.

Vaig començar a cridar:-Mamà, la  ràdio una bomba, una bomba!- i la meva mare va riure, tot dient:tu i la teva imaginació.

-enceneu la ràdio, una bomba!-

I si la meva intuïció per desgràcia fou un fet.

Recordo els berenars a casa de L’Anna, i els nostres festivals al davant d’una renglera de pelutxos fent una exhibició de dansa, amb Depeche mode.

Anàvem de negre, i érem “siniestras”.

I per últim recordo cada racò del barri, que has descrit tan bé.

Sense adonar-me m’has fet tornar a estimar el meu Hospitalet, que tenia hivernant en la memòria.