ULLS NEGRES

Dedico aquest relat a la meva  mestra de català Montse, qui entre altres coses em va dir que era una "CORIN TELLADO catalana". (Ja voldría jo!)

Aquella nit, l'Albert havia sortit amb els companys de feina a sopar.

L'Alba esperava secretament aquell moment des de feia dies, sentia la necessitat de recuperar una part del seu espai.

Enyorava els instants en els que es dedicava a cuidar-se i a gaudir del silenci de la casa.

El cel plorava sobre els finestrals, mentre el retrunyir dels trons constants e intermitents preveia una tempesta voraç.

Decidí preparar-se un bany a la llum de les espelmes, era d'entre tots els plaers íntims aquell que li oferia més serenor. Col.locava un parell d'espelmes i s'absentava contemplant l'aura, i el fiblar de les ombres retallades en la paret.

Després es submergia en l'escuma d'aigua de roses, i durant el temps que considerava, a ulls clucs s'abandonava als somnis, a imaginar simplement o a gaudir del pensament sense interrupcions.

Després d'una estona s'adonà que no havia pres la tovallola de l'armari, de puntetes i xopa es dirigí a l'habitació cercant-ne una per assecar-se, encengué el llum i mentre buscava s'adonà d'una presència, un instint que la va sacsejar i es girà per descobrir uns ulls negres plens de desig que l'observàven des de la finestra de l'edifici del davant, hàbil apagà el llum de nou sense adonar-se que el resplendor de les espelmes del bany dibuixava la silueta del seu cos nu, s'asseguè d'esquena al llit, sense saber quin era l'impuls que la reprimia a vestir-se, finalment es posà dintre del llit i s'acotxà ella mateixa. Li agradava arraulir-se nua sota les mantes conservant l'escalfor del bany.

A l'endemà s'alçà com sempre, però amb la certesa que havia somiat amb aquells ulls negres que l'escrutaven en la foscor, incandescents i plens de desig.

Es va vestir per anar a la feina i després de prendre's el primer cafè veient el 324, li va donar un petó a l'Albert i prengué la bossa de la brossa per deixar-la al contenidor de sota de casa.

Presta s'adreçà al contenidor verd i distreta no va percebre que algú li sostenia la tapa, en fer l'esforç de llençar la bossa es topà amb aquells ulls negres. Ell li va somriure tímidament i li va dir:

-Ahir et vaig veure

-ja ho sé,

-perdona'm

-no passa res... tampoc era culpa teva, havia d'haver previst

-no, no si us plau, es casa teva...

-be, me'n haig d'anar a la feina, que vagi bé.

-si, si a tu també.

L'Alba amb les galtes enceses es va dirigir al seu vehicle, encara nerviosa per la conversa, però va decidir que tot plegat era una estupidesa i que allò passaria aviat.

Les setmanes posteriors es succeïren sense canvis, la vida de l'Alba transcorria amb la mateixa rutina,  la feina, la casa i el buit. L'Albert ja feia temps que s'havia tancat en si mateix, i havien apres a deslligar-se l'un de l'altre, s'havien acostumat a la presència física l'altre més que la companyia.

La nit del catorze de febrer, fou tan trista com la resta de catorzes de febrer, perquè l'Albert celebrava Sant Jordi, però gairebé sempre (si venia amb rosa) era perquè l'hi havien regalat en algun establiment.

Aquella nit, l'Alba s'asseguè a la terrassa, amb una jaqueta de llana, necessitava la fresca de la nit.

Absorta en els seus pensaments, mirà l'edifici del davant i veient el resplendor d'una espelma, li semblà que el veí dels ulls negres, duia un saxofon i començà a tocar una melodia preciosa, que l'embriagà per complet, com l'olor d'un record infantil es queda suspesa en l'aire escoltant mentre els ulls li esclataven en plor.

A l'endemà es trobà amb la paraula T'ESTIMO pintada a terra del portal, i fantasiejà que aquella paraula era per a ella.