LA SON

Ahir semblava que construïa el meu dolmen, duia sobre l'esquena tot el pes de les pedres.
Els ulls cansats no s'atrevien nia mirar,, i els bracos prou feina tenien a sostenir-se a banda i banda del pit.
No se què ho fa això.
Però pensava com m'agradaria caure en una son dolça, i ensucrada com la que em va sobrevenir com una ràfega a les 16:00 de la tarda, i ancorar les parpelles en el subsòl del somni.
Quan sents tot el pes del firmament als ulls, i inerta esperes que tot et passi per un filtre borrós pel cap.