LA PRESÓ DE DONES I ALTRES HISTÒRIES
Per als que no hem viscut una guerra, ens és difícil ser empàtic
per més que intentis imaginar aquesta experiència, et fas una lleugera idea
però evidentment la vida no t’ha marcat de la mateixa manera ni física ni emocionalment.
La nit que vaig prendre consciència de la Guerra civil, del seu impacte en la
meva àvia, fou la nit del 20 de març del 2003.
Eren les dos de la matinada i vaig despertar-me, en recórrer
el passadís vaig veure la llum del menjador oberta, la meva àvia estava
asseguda al sofà amb els ulls plorosos i absents, recordo que li vaig dir:
-iaia, que fas dreta? Que no pots dormir?
-Vine, sents eixe
soroll?
-si, iaia, avions
-No son avions, son
reactors de guerra, Caces!
-Però iaia, que dius?, deus haver somiat, dona, fem una
til.la?
-Escolta bé, qui ha
sentit eixe soroll un sol cop en la vida, no l’oblida mai, es més fort, i més
cruel perquè tot al seu pas es destrucció i queda devastat.
Tenia raó el soroll era diferent al que em te acostumada els
avions comercials. A l’endemà, la Vanguardia anunciava el pas dels F-18 americans que anaven a atacar Irak, i que havien
sobrevolat el cel espanyol. Aquell moment, vaig sentir una punxada dintre, i
l’activació de l’interruptor que em diu que aquesta generació se’n va i que
després no ens quedarà memòria viva que permeti que això no es repeteixi mai
més.
Avui dinant, hem tornat al nostre tema, després de preguntar-me
si li havia imprès la foto del Vaixell Komsomol, li he dit que no tinc tinta a
la impressora, però que el diumenge vindrà a casa meva i ho veurem juntes,
aleshores mentre dinava m’ha vingut al cap una història que ha explicat altres
vegades, perquè quan està cabrejada de debò canta, i canta la cançó que solien
cantar en la presó de dones de Castelló.
Sempre m’ha fascinat la seva capacitat per recitar poemes, albades
(cançons populars valencianes) suposo que al no saber ni llegir ni escriure tot
ho va guardar en la memòria cada detall, penso que va desenvolupar una
capacitat extraordinària que qui sap si l’haurà salvat de l’Alzheimer.
Avui recordàvem la història de la presó, i la cançó que
canta quan s’emprenya. Em menjava el primer plat, mentre somriu i diu:
-No t’he explicat mai,
que vaig estar a la presó?
-si, iaia unes quantes vegades
I riu, i em diu:
-Qui sap, alamillor si
ho escrius encara trobaria alguna companya
-iaia que lo del Vaixell Komsomol ha estat la Susana!i
tornem a riure i li dic:
Va... explica-me-la-.
Vaig entrar a la presó
el 24 de juliol de 1942, m’havia comprat un molinet (en aquell moment van
inventar una maquineta per a moldre blat, era com una màquina de les de fer
embotit però van afegir una peça i va estar).El blat em costava 0,40 cèntims de
pesseta, i jo molia manualment uns 5 kgr al dia, feia farina, però no el vaig
arri bar a vendre.
-Perquè?
Perquè Fiscalia em va
denunciar, i la sanció va ser pagar 1000 pessetes de multa. Com no tenia diners
per a pagar-la, vaig haver de fer penitència a la presó a 10 pessetes per dia,
és a dir 100 dies.
-iaia, perdona però encara que les hagueres tingut no
hagueres pagat mai!
-tens raó! I torna a riure.
Érem unes dos-centes
dones, hi havia de tot; lladres, polítiques i la immensa majoria mortes de fam
com jo. Tenia 15 anys, i les velles em van traure el sobrenom de “la reina de les fregadores”!
-caram iaia, que bonic!
-si, perquè com no
tenia res que fer, i allà hi havia gent molt gran em passava el dia fregant en genollons.
Hi havia una dona que en tenia 75 i una altra que 87.
Per dormir, dormíem en
renglera i de costat, en matalassos d'espart. Quan es girava una, ho havíem de
fer totes.
Just aquí comença a riure sense parar.
-iaia, i ara de que rius?
-Un dia vam sortir al
pati, va eixir una rata tan enorme que arrosegava els bigotis per terra, era
enorme de grossa, devia portar anys allà.
Vam començar a cridar
i la vam matar a crits!
-Mare de Déu senyor!
Sentíem al carrer:
-algo molt gros està
passant a les dones! Deixeu-les eixir!
-iaia-
-si-
-canta’m la cançó de les dones
Entre rejas
estoy padeciendo
mi condena
en esta prisión
Tristes horas
que estoy pasando
bien grabadas
en mi corazón.
Pero un día
que no está muy lejano
la libertad recobraré
cuando me vea libre
en la calle
con placer cantaré
Todo pasó
un sueño fue
aquellos tiempos
pasaron ya
juntito a ti
seré feliz
al recobrar
mi libertad
quiero vivir
quiero gozar
por eso
anhelo
la libertad!
Fascinants els records!
ResponEliminaLlàstima que els meus avis ja no són físicament entre nosaltres, segur que em farien sentir més plena amb les seves històries. El meu avi matern va lluitar amb el bàndol republicà, un dia t'ensenyaré fotos.
Agafo prestades les de la teva iaia per omplir el meu buit
a casa els meus pares, quan jo era petit, quan sentien una alarma dels bombers, es posaven nerviosos, s'aixecaven adormits en la ni amb un gran malestar... era la mateixa alarma que es feia servir quan s'avisava del bombardeigs a la ciutat... i m'ho van traspassar a mi...
ResponEliminaquan sentia aquella alarma no ho identificava amb els bombers, en la meva imaginació veia les bombes caure sobre els edificis.... foc i destrucció, malsons
salut