ESTELLÉS POETA DE PARAULA CLARA

La convocatòria en si, parlava de retre homenatge a Vicent Andrés Estelles el dia del seu aniversari, també parlava de menjar un plat Valencià en la seva memòria.
Per mi el dia no ha estat dificil perquè el meu fill li ha demanat a la meva avia (que és de Castellò) que li fes per dinar "arròs a la valenciana" que no es altra cosa que Paella, però no una paella qualsevol, no, no. Un paella com Dèu mana amb Garrofons i safrà, amb mongetes, i musclos, i conill, i pollastre.
Aixi es que la pobra dona amb 88 anys li ha fet una mini-paella de la que hem gaudit al migdia.
Es inevitable per mi, quan llegeixo a Vicent Andrés Estellés un dia com avui, sentir dues coses la primera la veu del meu avi recitant aquests versos que surten dedins, escrits desde la sang, amb la noblesa de la paraula sencilla que et fa encongir un xic més les espatlles i negarte els ulls, sentir a cada vers dels molts que he llegit avui la veu melodiosa i tendra del poeta despullant l'ànima.
Un orgull participar en aquesta convocatòria desde la meva humil aportació i descobrir que dins la meva pantalla fosca estic un xic menys sola que ahir, i sentir finalment que formes part d'alguna cosa gran gran!.
Qui diu que no existeix la Internet Literària.
Vicent, moltes felicitats poeta de paraula clara,
T'he robat LES COSES

LES COSES

Quan, entre gents, estic mut e pensiu.
Ausiàs March

En la foscor, hi havia dones sobre els rastells.
Deien coses obscenes, amablement obscenes,
d'una afalagadora obscenitat potser.
I fumaven. Recordes que, en la foscor, fumaven.
El carrer de Ribot tenia un vell prestigi.
No l'havies vist mai. I no el veuries mai.
Un amic el va dur. Hi havia llums sinistres.
Vàreu passar de llarg. Amb les cames obertes,
les dones s'aventaven l'engonal amb la falda.
Em conten que, a la guerra, feien cua els soldats.
En acabar la guerra, ¿hi hagué, entre aquelles dones,
una depuració? No ho he sabut. No ho sé.
Igual que el mar retorna els ofegats, la guerra
retornava aquells cossos grossos en la foscor.
Si no recorde mal, per aquell temps llegies
—i potser te'n sabies de memòria fragments—
els poemes de Rilke. D'Aleixandre et venia
el delit de la llum —netedat o puresa,
o la impuresa que la netedat podia
redimir, i dius massa, oh, no et claves en bucs!
Vàreu passar de llarg. Al cantó del carrer
dit de Guillem de Castro, vomitares, indigne.