PENSAMENTS...

Tens la facultat prodigiosa d’irrompre’m a la vida, virant la meva direcció.
Apareixes espectral al bell mig de les intencions assaltant-me la serena d’intentar viure perseguint les quotidianitats que ja, a aquestes alçades m’haurien de sadollar els silencis.
Ja fa cert temps d’abstinència, en el que per fi i a volta d’auto- prohibir-te vaig aconseguir expectorar-te del llavi, i desterrar-te a
l ‘exili de les històries viscudes enterrant a l’esvoranc de l’oblit les paraules primeres.
Afegiré que el temps no cura, només posterga.
Encara, poderosa i segura dels meus designis, em fas asseure’m a les teves cuixes com una indefensa escolar descordant-me la bata a quadres a preguntes intimidadores, gàrgola.
I es fon la fortalesa botó a botó.
Que obscena és l’experiència.
No sabia que m’estimessis tan poc.
Després d’emulsionar les cabòries al pou de la nit obscura, de cobrir-me les oïdes per tal que els teus avinents no proclamessin
aquesta absència afrodisíaca, potser no em vas escoltar quan et vaig dir;
no ets res més que un altre home horitzó.