T'AGRADA CONDUÏR?

 

Sóc de les que opina que la “BMW” la va encertar de plè amb l’anunci: ·t¡agrada conduir??”, i no és  precisament  perquè m'agradi conduïr. El que realment m’agrada es onejar la mà al vent de la finestra i gaudir del fuet del vent a ulls clucs,

En la tornada de la nostra excursió d’un dia observava la lluna. Semblava un botó de vori emergint entre l’escorça de les muntanyes i setinant el pantà d’Oliana.

Reflexionava i repassava mentalment el dia.

Ahir vam decidir anar a passar el dia a Andorra per desconnectar una mica.

Com sempre vam sortir de casa a les 10 del matí, i això provoca que arribéssim allà que ja era  la una del migdia. Vàrem dinar en un Mcdonalds ( per la cosa de que el meu fill menja entretingut amb la joguineta del HAPPY MEAL i almenys podem estar una mica tranquils, de seguida va veure la publicitat de NATURALIA (un fantàstic parc d’atraccions d’alta muntanya que inclou l’oferta de QUADS infantils).

Veient que l’excursió es veuria reduïda a un parc d’atraccions on sigui dit de pas, ens deixarem molts diners per no pujar enlloc se’m va ocórrer la brillant idea de:

la cerca de l’ocell vermell que emet sons extraordinaris i es l’únic del mon mundial

Primer vam anar a passejar i a prendre un Café al llac d’Engolasters. A la llera del llac hi ha un restaurant amb terrassa i des d’on el nen podria jugar i desfogar-se de tantes hores de cotxe.

En menys de cinc minuts ja havia localitzat una colla de quitxalla que s’havia unit per jugar mentre els pares preníem alguna cosa.

De seguida es va presentar a L’Adriana una nena també de cinc anys que de seguida va descobrir que tenien la mateixa alçada.

Mentre preníem el café i distrets amb el paisatge sentia la veueta del meu fill que li deia a la nena.

-Me llamo Marcel y he venido con mis padres porque vamos a la “cerca” de un ocell vermell que “emete” unos sonidos extraordinarios i es el único del mundo mundial.

La nena el mirava fascinada, mentre li preguntava:

-Y que vas a hacer si lo encuentras?-

-Una foto- deia el meu fill, mentre jo em tapava la boca e intentava dissimular la gràcia que em feia la conversa. Aleshores vaig observar que  caminaven plegats, i de sobte s’aturaven a escoltar atentament mentre movien les pupiles a esquerra i dreta, aliens a tot i vivint l’aventura de la cerca de l’ocell vermell.

Després li explicava que de petit havia caigut vestit a la piscina i que, com que no sabia nedar s’havia quedat un temps amb el cap sota l’aigua i després havia aparegut la seva mare ràpid i li havia salvat la vida.

La nena em va mirar.

Nosaltres escoltàvem mentre jo li deia al meu marit que s’estava inventant tot allò però després vaig recordar que estava fent una estranya barreja de fets reals i ficticis.

La realitat fou que als tres anys  i com que es un escanyolit, la bombolla li va fer contrapès i es va capbussar, la manca d’experiència no el deixava reaccionar, i jo em vaig llençar a la piscina i el vaig asseure al voral perquè respires. (Tot plegat fraccions de segons).

Això em va fer pensar en la barreja de fets reals que fem amb situacions imaginàries i que son en realitat la síntesi dels relats que s’han confegit,