TANCAR TEMES

En Joan Gonzalez Ponç, a mès de ser un gran amic, es autor de tres llibres, dos en el meu poder: diari de relax, i històries del Parc.
La seva escriptura es sencilla i natural, enfocada a fer-te reflexionar sobre temes trascendentals, donant-te l'estrem del cabdell que tu mateix estiraràs per arribar a una conclusió.
Ja fa algun temps que en Joan i jo, compartim de manera epistolar alguns temes, aquest que us presento ara, es tractava d'oferir la meva aportació al tema "tancar portes mentals".
Fa escasament un mes que vaig demanar que a RC (Relats en català) eliminèssin el meu perfil, no m'agradava gens el fet de no poder corregir, i la dificultat per posar-hi imatges.
Després em va sobrevenir algun glop de melangia, d'allò que havia escrit i viscut. Per això quan en Joan em va enviar el seu proper relat a RC, i em va dir que havia afegit un fragment d'una aportació meva temps enrere, se'm van negar els ulls.
Us reescric el relat de'n Joan, amb la meva aportació en cursiva.
Que en penses de tancar Portes?, fàcil?.

TANCAR TEMES

-    Hola, Follet !

-         Hola !

-         Et noto diferent.

-         Estic crispat !

-         Vaja, crispat... si sempre ets tu que...

-         Sou vosaltres, els humans, el motiu de la meva crispació.

-         Què vols dir ?

-         No sabeu tancar un tema que ja s’ha acabat.

-         Potser no és del tot acabat.

-         I quan el doneu per acabat ?

-         No ho sé.

-         Joan, tu saps obrir i tancar un tema ?

-         Obrir-lo sí. Gairebé se m’obre tot sol. Tancar-lo em costa més.

-         Per què ?

-         Segurament no faig del tot net i quan baixo la porta de tancar s’encalla.

-         I per què ?

-         Abans et copio un testimoni enriquidor sobre el que estem parlant, aportat per una bona amiga:

<<És la inconsciència qui determina quan i com: una relació, una persona, o una obsessió, s'acaba. Només ella determina l’acceptació d'un estat.
Un bon dia despertes, i recordes l’últim somni, en el qual prenies una maleta i adéu! I així vaig descobrir que res me'l retornaria al pensament.
D'altres vegades cau en un pou negre i s'esvaeix al mig de l'espai.
Però hi ha coses que no es poden controlar conscientment sense tenir un nivell molt elevat de programació mental. O sense una explicació clara i evident de perqué es tanca aquella porta.
Si suspens el carnet de conduir, i decideixes rendir-te, tens la causa i d’aquí se'n desprèn la conseqüència d'endegar el carnet a rodar.
Desprès hi ha la porta que tanques i el vent l'obre de bat a bat.
Cuetegen, com peixos de riu, saltironant els records.
L’ única forma de tancar una porta conscientment, és quan has fet servir la llei del "desarrelament" , quan no t'impliques perquè saps perfectament que tancar  aquella porta no t'importarà gens. Aquí sí, que és la consciència qui guanya.>>

-         A aquesta persona, Joan, també li costa tancar portes.

-         I saps per què ?

-         T’escolto

-         En el fons, no les volem tancar o no acceptem que cal tancar-les

-         Ja ho has trobat Joan.... el “no acceptem....”

-         Què vols dir ?

-         Hi ha una barreja potent de sensacions molt carregades afectivament en la majoria de Temes personals.

-         Concreta, si pots.

-         T’ho sintetitzo:

Ø      Costa assumir que cal tancar el Tema.

Ø      Esperem, de forma enganxada, que el Tema torni a reviure.

Ø      Dificultats a desprendre’ns de tot el que ens ha aportat o sentit.... i per tant la valoració ens impedeix la decisió del “punt final”.

-         Quina síntesi !!!

-         Ho sintetitzo, però aplicar-ho....l’ai,ai,ai,ai...!!!

-         Adéu, Joan, et deixo amb el ai,ai,ai,ai, i t’animo a tancar ja.

      Tanca ja ! És l’hora. És el moment.

 -----------------------------------------

Estimat Joan;

Ja fa temps que vaig tancar aquesta porta, però per si serveix d'alguna cosa les nostres reflexions, hauria de ser per aportar a qui encara l'empeny amb força. 

Us abraço.