L'AMOR INVISIBLE

Les coneixences s’han invertit.Abans, Podia atrapar-te la màgia del moment pel carrer, en la sortida d’una botiga, a l’entrar, al gimnàs, a la cafeteria, a la biblioteca…En qualsevol punt del temps podies trobar una mirada d’inici d’alguna cosa, ni que fos en una conversa absurda i espontània a l’autobús. O potser només soc jo, qui les ha invertit i fora, encara la gent pot mirar-se en qualsevol lloc de la vida que els envolta.

Veig en una amiga la il·lusió d’un idil·li, li he llegit als ulls abans de saber res, en la pell, el somriure, i jo penso que a mi tot se m’ha invertit, perquè fa temps que no ho veig en la gent.
Solia escriure unes cartes a un home que no existia, ni existirà mai, i no pas per fantàstic, si no perquè hi ha coses que no et toquen en una vida, potser en necessites més d’una per  gaudir-les o simplement quan, aquells senyors dels destins escriuen se’ls passa per alt algú nom.

Tenia quinze anys i escrivia unes cartes d’amor tendres, lògiques per edat i les escrivia per algú, del que m’havia inventat un nom, no era físic. Perquè mai van arribar a ser físics, es més, preferia que no s’acostessin a mi, perquè així podia modelar-los al meu caprici en la meva imaginació, malgrat tot la font d’inspiració de les cartes, no existia.

Érem de campada, en un aplec. Cada nit escrivia una carta que guardava en una llibreta cosida a la meva motxilla, era el meu amor invisible, i ningú tenia dret a profanar-lo.

Van arrancar-me alguns fulls i les hi van donar amb un noi, que s’ho devia creure.

Perquè jo ni m’havia adonat que me les havien pres, que me les va tirar a la cara, mullades, plovia a bots i barrals, mentre cridava:

-que merda es això-

- I li vaig dir això no es teu!-

Després em va escopir a la cara, i em vaig cloure dins de la tenda durant dos dies.

A la nit sota la pila, vaig continuar escrivint les meves cartes, i va entrar un noi (un altre), i em va preguntar si no pensava sortir mai més d’allà, tot dient-me que no li fes cas, que era imbècil, això últim jo ja n’era conscient.

-Algun dia somiarà les teves cartes, va... surt.

Als tres dies, el noi que s’havia assegut amb mi sota pila, va morir en un accident de cotxe, i vaig decidir que les cartes serien en la seva memòria.

Oriol, que malament redacten els senyors dels destins. 
En aquell moment vaig tornar a pensar, que malament redacten els senyors dels destins.