Noms que varen creure ser eterns, mirant altius als que triaren el renovellament perpetu de la mà del vent i l'aigua.
gràcies Rafel, has equilibrat el poema. Em deixes una remor de pianista. Una abraçada
Poesia, diagènesi dels sentiments, fossilitzes l'instant, n’evites l’erosió. Despulles el cristall i permets veure’n l’ànima.
Així és com miro les coses, terra endins.Hi veig l'ànima.Ets pedra i albada, company.Mil gràcies.
Concís, contundent, cru com la primera llum del dia, esdevé tangible amb l'últim vers i es poden tocar cadascun dels maons d'aquest mur.M'ha agradat moltíssim.una abraçada!P.S.: T'ha quedat xulíssim el blog!
Gràcies, Miquel!Em vas ensenyar tu a canviar la plantilla, recordes?. Una abraçada.
Vols deixar la teva empremta?
Noms que varen creure ser eterns, mirant altius als que triaren el renovellament perpetu de la mà del vent i l'aigua.
ResponEliminagràcies Rafel, has equilibrat el poema.
ResponEliminaEm deixes una remor de pianista.
Una abraçada
Poesia, diagènesi dels sentiments, fossilitzes l'instant, n’evites l’erosió.
ResponEliminaDespulles el cristall i permets veure’n l’ànima.
Així és com miro les coses, terra endins.
ResponEliminaHi veig l'ànima.
Ets pedra i albada, company.
Mil gràcies.
Concís, contundent, cru com la primera llum del dia, esdevé tangible amb l'últim vers i es poden tocar cadascun dels maons d'aquest mur.
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim.
una abraçada!
P.S.: T'ha quedat xulíssim el blog!
Gràcies, Miquel!
ResponEliminaEm vas ensenyar tu a canviar la plantilla, recordes?.
Una abraçada.