L'ESTUPIDESA DE L'ECLIPSI

Quina inconsciència pretendre't la llum del meu túnel. Com si no sabès a aquestes alçades de l'estupidesa de l'eclipsi, allà mirant, vel.lant-te els ulls, per un hàlit.

A palpentes per les grutes llefiscoses de la nit, esmaperduda i feble.

Em sentia tan feble, que ara tot allò es una inmensa bola d'estupidesa i vergonya que no atanso a extreure.

Seria fàcil oblidar-ho si no fos per aquesta memòria de poeta, que m'irromp en una canço a la radio.

Qui els ha dit als de la ràdio, que em vas dedicar aquella cançò?, perquè m'odia la ràdio?. I perquè em traiciona el cervell, a tothora amb converses imaginàries del que t'explicaria si encara fossis,si ni hi ets, ni hi seràs. M'hi jugo la literatura, (o allò que penso que faig). 
Mentrestant, sadolla't  i desfoga't però no em vinguis amb tristeses que no en vull mes.

Ja fa dies que vaig alliberar fora del crani els poltres salvatges que em provocabes, he fet un nou document de noves pràctiques, un canvi d'hàbits per tornar-me a demostrar que no sóc la mateixa imbècil. Diuen que quan t'enamores et tornes imbecil, potser em vaig enamorar o obsessionar que per a mi es el mateix, però he recuperat la inteligència de cop.

No podràs fugir de tu mateix, t'ho dic jo que ho he afrontat soleta, tot.