EL MIRALL
Ha aturat el projector d’enyor just al punt en el que la imatge que em reflectia el mirall, era el teu rostre. Em miraves amb silenci, i veia en aquests ulls teus, una mirada de mil dies d'absència, una melangia tendra que es va quedar gravada en mi, un silenci complaent a les retines.
O potser... és allò que el meu cervell em regala per sadollar-me i enfonso en la gruta del somni.
Ens miràvem i no podíem atansar-nos la mà per tocar-nos. Quan ho he fet, he sentit el palp gèlid del vidre.
Desconec perquè m’irromps quan crec que tot ha tornat al seu lloc,
Però aquest cop no vens d’ona enduent-te tot l’esforç, sinó com una companyia tranquila que em vetlla el somni.
el mirall, el reflex...
ResponEliminaun àngel que et guarda i que et mostra.
salut i bon dia.
Sí, Joan. Tant de bò no fos només la imaginació.
ResponEliminaMoltes gràcies per venir.
:)
És preciós. Es desenvolupa amb tensió i imatges punyents com el neguit de l'enyor, la mà que s'acosta al mirall i toca el vidre fred, etc. Però de cop i volta, zas, tot queda en calma. La corda a punt de petar es destensa de sobte. La última frase transmet molta serenitat. Un final rodó, inesperat i reconfortant.
ResponEliminaMiquel, quina evolució!. t'ho dic seriosament, es nota això que fas a Girona Que, d'altrabanda em fa una enveja sana! aix!.
ResponEliminaJa m'explicarás... Una abraçada.