LA BROMERA DEL VERS

Sovint, el vers es una bromera densa que va fruint entre els Joncs.

Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.
Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria, sents un sentiment d’abandó.
T’has desposseït dels mots que formaven la cuirassa que et protegeix,la saviesa que cercaves per tal de ser invencible.
Malgrat tot, erma. T’adones que tens un pou que amaga algunes coses deleroses de la supervivència dels altres, i t’enyores de quan eres tu i el vers només. Quan t'omplia un paratge intern, que et cobria el somni.
Després t’apareixen els instints com a ens de les ombres, Profanant les il.lusions, esberlant  qualsevol intent de somrís, allò que et sadollava esdevé perill, en un esgotament constant.
Desconec perquè m’envaeix aquesta tristesa, somorta si hauria de ser la semi-Poetessa més feliç del mon.
Sempre m’avanço, quan amb el pit colpit, hi ha un remoreig que em batega.
Sento que m’esborro,  se’m dilueixen les conviccions.