LA TARDOR: JOC PARTICIPATIU
Es inevitable no fondre’m
dins els teus ulls ambre
cor moscatell.
No alçar-me
empesa per un sospir de cel,
polsim arrissat
m’eleva en zig-zag
de fulla.
Es inevitable no clamar
les pluges
Intermitents,
per aflorar
l’olor a les hores mullades.
Inevitable,
no tremolar
davant l’imponent raig de sol
incidint a l’horitzó de les sis.
Aquesta tardor m’ha sorprès la vida.
Inevitable admirar.
ResponEliminaEm quede amb el "cor moscatell" i amb "les hores mullades". Deliciós.
ResponEliminaSalut i Terra
Oscar, anima't! escrius molt i mot be.
ResponEliminagràcies pel coment!
És inevitable passar per aquí i deixar un comentari per dir que aquest poema transmet l'essència de la tardor.
ResponEliminaLa calidesa dels colors de la tardor, però el que és millor: olorar-la i sentir com passen les hores mullades amb l'última llum de les 6
ResponEliminaEl meu poema ha quedat un pèl amagat alguns posts enrere.
http://rcasas22.wordpress.com/2009/10/12/tardor-a-caranca/
Una abraçada tardoral Sandra.
moltes gràcies per participar de nou. Una abraçada
ResponEliminaet felicito, Sandra; ens llisca per tots els sentits, aquest poema.
ResponEliminammmmm cor moscatell. M'agrada.
ResponElimina