ELS FASCINANTS MARIUS SERRA I MATHEW THREE
Aquesta nit, ha estat l'acte de cloenda de la Kinzena Poètica d'enguany. Tancaven el seguit d'actes Marius Serra i Mathew Three.
La veritat es que no savia ben bé qué em trobaria, perque no tinc referències poètiques al respecte, el que sí tenia clar es que hi hauria una dosi d'ironia, elegant i fina en l'acte.
Escoltar fragments de prosa de Mathew a ritme de Blues tocat per en Marius, ha estat fascinant.
En Marius llegia fragments del seu llibre "Quiet" inspirat en la vida del seu fill Lluis, ha explicat que va morir al juliol, amb tota la serenor d'un professional.
Però jo que crec que ja em coneixeu una mica, m'he quedat colpida, i endinsada en la cadira mentre llegia fragments de'n "llullu"", una classe magistral de literatura, i d'humanitat.
Hi havia algú que reia mentre explicava amb un tò irònic la dificultat de la vida amb un nen paralític. Jo pensava que no dec ser d'aquest mon, perquè prou feina tenia a controlar las llàgrimes barreja de ràbia i tristor.
Les paraules finals de Marius Serra foren: "Ara, tenim la vida més fàcil, però no saveu la ràbia que fà.".
Han exposat un format diferent de lectura, ple de magnetisme. De forma intercal.lada el blues que tocava en Marius exhalava les notes que es barrejaven amb la veu, i m'extrapolaven a l'ambient d'un café a Londres.
Mathew ha llegit un text dedicat al seu amic "Max" en el que deia: "El meu amic Max, va nèixer a l'india fill d'un pastor, mantenia que, quan entres a una botiga la gent està parlant, i no és fins que entres a la conversa que el propietari et demana qué vols?. l'important és la conversa. `[...].
El meu amic Max diu que les persones son com capsetes de Música, a les que només se'ls hi ha de donar mitja volta per a que comencin a tocar la seva música, i ell te aquest, anomenat "do de gents" que fa que conecti amb les persones.
Dos llibres més, al calaix dels desitjos.
Una abraçada.
La veritat es que no savia ben bé qué em trobaria, perque no tinc referències poètiques al respecte, el que sí tenia clar es que hi hauria una dosi d'ironia, elegant i fina en l'acte.
Escoltar fragments de prosa de Mathew a ritme de Blues tocat per en Marius, ha estat fascinant.
En Marius llegia fragments del seu llibre "Quiet" inspirat en la vida del seu fill Lluis, ha explicat que va morir al juliol, amb tota la serenor d'un professional.
Però jo que crec que ja em coneixeu una mica, m'he quedat colpida, i endinsada en la cadira mentre llegia fragments de'n "llullu"", una classe magistral de literatura, i d'humanitat.
Hi havia algú que reia mentre explicava amb un tò irònic la dificultat de la vida amb un nen paralític. Jo pensava que no dec ser d'aquest mon, perquè prou feina tenia a controlar las llàgrimes barreja de ràbia i tristor.
Les paraules finals de Marius Serra foren: "Ara, tenim la vida més fàcil, però no saveu la ràbia que fà.".
Han exposat un format diferent de lectura, ple de magnetisme. De forma intercal.lada el blues que tocava en Marius exhalava les notes que es barrejaven amb la veu, i m'extrapolaven a l'ambient d'un café a Londres.
Mathew ha llegit un text dedicat al seu amic "Max" en el que deia: "El meu amic Max, va nèixer a l'india fill d'un pastor, mantenia que, quan entres a una botiga la gent està parlant, i no és fins que entres a la conversa que el propietari et demana qué vols?. l'important és la conversa. `[...].
El meu amic Max diu que les persones son com capsetes de Música, a les que només se'ls hi ha de donar mitja volta per a que comencin a tocar la seva música, i ell te aquest, anomenat "do de gents" que fa que conecti amb les persones.
Dos llibres més, al calaix dels desitjos.
Una abraçada.
gràcies per la crònica, no he pogut ser-hi però hi he pensat molt.
ResponEliminaGràcies Núria, ha estat una vetlladamolt interessant.
ResponEliminaEstic intrigada pel nou format de la K!, ja veurem.
Una abraçada molt gran.
Sembla que va ser una cloenda ben intensa.
ResponEliminaEl llibre d'en Màrius Serra el tinc a la caixa dels pendents ja que la història del seu fill és de les que, crec, toquen i són molt llunyanes del to d'Ablanatanalba o Farsa que no em van desagradar gens.
Jo també el tinc pendent...havia llegit alguna cosa i em savia la referència del bloguejat, on en Salvador Macip va fer un post que recordo prou emotiu.Quan va morir en Lluis,
ResponEliminagràcies pel coment!