PASSEIG GRIS

De sobte
aquell brisall d'enyor m'ha sorprès a mig camí,
m'aixoplugo en els ulls d'albada.
Aquesta aigua em tanca les parpelles,
m'estuca la pell,
però no podrà endur-se la teva olor.
Soc un pulmó
inspirant l'humitat de la platja.


Comentaris

  1. Sempre hi ha un enyor
    que ens atura a mig camí...

    Una pausa davant del mar.
    A la sorra el testament
    d'una penyora.

    Respira a ple pulmó
    sense que la humitat
    et traspassi com una pluja.

    (que consti que no és un contrapoema, és la manera que tinc de dir quan un poema m'agrada)

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  2. No hi han contra-poemes!
    tots son a favor! moltissimes gràcies!
    una abraçada.
    )per cert ha tornat a petar RC, no?

    ResponElimina
  3. M'agrada. L'he llegit vàries vegades per captar-ne el sentit. Saps que, m'imagino que condicionat per la foto, la darrera paraula l'he llegit "platja" vàries vegades?
    Tampoc no queda malament, no?

    Felicitats, i una abraçada

    ResponElimina
  4. No no queda perfecte, i potser trencar una mica, i dona un altre gir.
    No hi havia caigut...
    Gràcies per venir.
    :)

    ResponElimina
  5. Antoni, tens raò m'agrada més "platja", modifico...
    una abraçada.
    Per cert: exhaurit a tot arreu, almenys a Vilafranca "una imatge obstinada" d'Antoni Casals. Vaig trucar a Omicrom.
    Et desitjo el mateix éxit en el proper.
    :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars