EL SODOLLAR DEL TREN...

El sodollar del tren, es un bressol d’històries. Les finestres en hivern, entel.lades acostumen a ser un llenç impressionista on si col•loquessis el palmell s’esborronaria. Una imatge, que es desfà en intentar atansar-la com un amor impossible. Viatjava amb un rodalies de Barcelona a Vilafranca.Aquell compartiment de quatre seients era complert, perquè la gent s’amuntegava a les set de la tarda per tornar a casa.
Es va asseure al davant, era un senyor gran de cabells negres, prim com l horitzó que de tant en tan m' observaba de reull mentre mirava per la finestra.

Llegía, el vuit de Katherine Neville, estava absorta en la història. Immersa a meitad de la novela.M’abellia perdre’m amb l'onatge del temps i endinsar-me en la historia, com si, nua em submergís en un llac de paraules, i deixar-me embullar per a fondre’m en ella. Ja feia estona, que sentia una remor de paraules, que es sobreposaven al meu llibre, com els vidres de probes de l’oculista, veia una història ennuvil.lada i en relleu, sense poder albirar el fons, una història tèrbola per la falta de concentració.
De primer vaig pensar que no es dirigia a mi, però va mirar-me i va dir:
-El 8 es el meu numero de la sort i el seu?-
Vaig alçar els ulls, i educadament vaig respondre: -el meu també-
Després vaig continuar llegint, per a sorpendre'm mentre remugava, fluixet.
-Una dona com vosté em faria companyia a casa, visc sol. I ara les tasques se'm fan feixugues.
Finalment vaig captar aquelles paraules, que em van fer treure el cap a la superfície: - Només seria una companyia emocional, més enllà de sexes… no, no jo no tinc edat de sexes. Algú que em rejovenís els dies…, ets callada però ja ens acostumarem-

Just en aquest instant, vaig dir-li:-Però, que diu ?, que no veu que estic llegint ?--sí, però... només penso amb algú com tu que m’ajudés a les tasques de casa i qui fer feliç...-

-Ho sento, però no em coneix de res i jo a vostè tampoc-

-Hi pensaràs, si?, no ens faltaran diners, no. -

-No, faci el favor de deixar-me que m’està esperant el meu xicot-.Vaig acostar-me a la porta del vagó en sentir la cantarella:“Pròxima estació: Vilafranca, correspondència amb C3, C4”.Aleshores vaig tenir temps de mirar-lo i de somriure-li per aquell viatge especial, tenia els ulls negres, espurnejants i un somriure endolcit, ple de picardia.
En baixar del tren, vaig fer-li cinc cèntims al meu xicot de l’aventura de la proposta, i vam riure de la gosadia d’aquell senyor.

El temps de vegades et retorna vivències, que reverberen en una nit qualsevol. Una paraula et fa fer un salt en el temps i perdre’t en las teves històries. Van passar aproximadament quatre anys d’aquesta aventura ferroviària, quan vaig haver d’acompanyar al meu home a l’enterro del pare d’un company de feina. Sancho D’avila, era un cercle de gent de negre que s’arraulia al voltant de familiars, plorosos, i d’esclats de gemecs espontanis acompanyats de sospirs, frases monocromàtiques, i protocol•làries que aprenem a dir i emprem sense pensar: -Vés, ja ha deixat de patir...-deien. Vaig acostar-me a la familia, i entrar al vel.latori per donar l’últim adéu al pare del company. I així el vaig veure, esmorteït com un pergamí gastat, closes les parpelles. Mentre al cap em venien le seves paraules:-Només seria una companyia emocional, més enllà de sexes… no, no jo no tinc edat de sexes. -Algú que em rejovenís els dies…, ets callada però ja ens acostumarem-.I així, vaig atansar la mà al vidre, com qui vol capturar un amor impossible, sense adornar-me, vaig veure altre cop aquells ulls negres, espurnejants i aquell posat entremaliat.

Cóm sabies que hi pensaria?.