PAPALLONES NEGRES

«Un pensament llunyà pels límits de la pena:
a la porta m’esguarden ferotges cavallers
que amb la cara tapada m’estenen una ofrena
que reconec la rosa de neu dels ametllers.
Pels taüts del silenci la infantesa s’enyora
d’aquell mirall dolcíssim ple de reflexs d’hivern
on la vida sorgia amb l’única penyora
del miracle i la pluja disfressada d’etern.
No vulguis ser tristesa ni flagell del record:
als meus braços de cendra podràs vèncer la mort
que ha conquerit la terra fèrtil dels teus insomnis.
Tot es limita a un vol llunyà de papallones
que travessen la lluna d’enamorades ones.
Són papallones negres que s’enlairen pels somnis.»

Poema Papallones negres.
Israel Clarà.
Editorial Omicrom (2006).