DE DOL

 

Segueixes el cotxe fúnebre, i et venen el cap totes les vegades que l'has perseguit, tanta i tanta gent que ja   no hi són només en 50 anys de la meva vida. I pensaves que aquesta ferida de l'ànima ja la tenies superada però no, tornes a adonar-te que som totalment indefensos als designis de la natura o de Déu. Sé segur que està en un lloc millor perquè qualsevol cosa és un lloc millor que on ell s’estava. És en aquest trajecte que prens consciència que el rellotge inexorable comença el compte enrere i que ja està. Punt final, i et fas mil preguntes. No estic trista per ell, estic trista per tots nosaltres sense tants ells i elles que van marxar, tant irreemplaçables tots. Estem amb una mica de buit, tinc un buit al pit i una ansietat increïble, perquè feia dies que desitjàvem tancar aquesta setmana, i en canvi ara és com i ara qué?.  

M'encantaria quan arribi el moment, estar de les mans dels meus fills i el meu home, donar-los les gràcies i després que m’incinerin i em posin en un bombolla biodegradable a les arrels d’un arbre frondós. I que hi hagués un gran camp d’espígol.  

Però mentre no m’arribi l’hora, si us plau que no se’m mori ningú més, tinc un recompte cruel, un llistat inaudit de gent, no obro ni l'àlbum de casament.  

Senyor espero que tinguessis un bon pla per tots ells i elles perquè sinó m’enfadaré.  

Joan, has arribat bé?-