A REVEURE.

M’he pres l’ham de la son, (unes pastilletes blaves) amb la clara intenció de deixar de pensar i deixar de sentir aquestes onades imbatibles al pit, tot esclatant plenes d’escuma. Però malgrat l’efecte de les pastilletes que et deixen tot surant als núvols, com erma, aquesta nit els dits han pres la determinació de palesar la necessitat vital que els justifiquen. Sento una tristesa profunda, però també una emoció íntima i secreta de veure com la justícia existeix i de revalorar com algunes vegades, la vocació i l’escriptura es valoren en la justa mesura. Avui ens ha deixat Montserrat Abelló i no puc evitar pensar en el seu somriure i la seva il·lusió contagiosa per la poesia de les dones, una mirada gairebé infantil i poderosa que feia que al seu davant tot fos senzill, com els seus versos, i em quedo amb l’honor d’haver-la conegut, ni que sigui com un puntet de llum en el seu Univers, i amb la promesa de llegir cada un dels seus versos.

Reposa en Pau, Poeta meva, nostra i sempre.