EL NEN ETERN QUE OBSERVA CÓM S'ENLAIRA UN GLOBUS

Començaria aquest fragment amb un parèntesi tot tancant tres punts suspensius, si així pogués indicar aquest silenci profund que no escriuré per pànic a la descoberta. D’ençà que et vaig veure per primer cop que et miro i et veig talment com eres de nen petit, el nen etern que observa com s’enlaira un globus d’heli, conscient de la llibertat que suposa, i jo la nena eterna que demanava un desig a una dent de lleó. Potser en el fons del fons als deu anys vaig saber que existiries, que en algun punt del mon hi havia un nen nou que seria tan semblant a mi. I avui després de tants dies d’acotar la cinta mètrica dels mots, i de prevenir el fil que em llences conscient de la maduresa, i del gris, se m’ha partit el pit i s’ha trencat en bocins el nostre mon de vidre, una realitat de ciment aclaparadora hi ha caigut amb tot el pes. I demà, demà no sé fins a quin punt podré deixar de mesurar el gest i els mots i sinó acabaré saltant-me el protocol, i aleshores serem el dos a l’infern dels esquizotímics, com dius, a la tèrbola grisor del sucumbir, llunyans del ciment, i tan propers al somni.