L'ECLIPSI

Ets l’eclipsi que em sobrevé a la memòria i que em cega cada instant de la vida, tot provocant un el·lipsi en el temps que em transporta del primer dia, al primer moment, i ens veig aqüífers, negats d’estanys de solituds i reprimint cada impuls. Devem ser dos murs suportant l’ incontinència d’estimar-nos i flagel·lant-nos d’absència. Hauria d’esvanir-se el temps, com el cel del dia, però s’ha quedat inamovible, quiet, i ni ens corprèn el brisall d’enyor que hauria de refrescar-nos l’escalf de no tenir-nos. 
Quina coïssor la puresa als ulls.