LA VIDA SEGUEIX... "CRÒNICA DES DEL COR"

Ahir, 26 de Novembre, va succeir la inauguració  a la Biblioteca dels Monjos, de l’exposició ”LA VIDA SEGUEIX...” . Organitzada per l’associació Ginesta (Grup d’auto-ajuda de dones amb càncer de mama). Les imatges realitzades pels amics fotògrafs: Lluis Montané, Mingo Girona i Jordi Moreno, que han recorregut ja alguns espais en la comarca, i que no fan res més que llençar un missatge d’esperança mitjançant la mirada de les musses que hi han participat en l’exposició, un missatge unànime però que deixa una estela de llum per on passa, i que serveix per dur a terme una reflexió íntima i que permet revalorir-te els ítems que tens marcats en la vida.

La primera intervenció i la presentació fantàstica va ser de l’amiga Neus, qui donà pas a la psicològa Rocio Rico (psicòloga també de l’associació)  qui ens regala una magnífic xerrada sobre l’autoestima.

Algunes dades força interessants, com ara que el 85 per cent de les dones surt il·lesa de la malaltia malgrat els greuges d’haver-la patit, un repàs interessantíssim sobre el que la societat exigeix a les dones, i la història progressiva d’aquestes exigències.

Per exemple vaig descobrir que al Paleolític seria una dona guapa de les que a tots els homes els obren les portes, en l’hipotètic cas que existissin les portes. Després seguint el progrés dels cànons, vaig rememorar “7 ARTS PER SET VIDES”, ja que és al Renaixement que s’instaura el pudor i es cerca la perfecció en el cos de la dona.

Entendre que la bellesa és un conjunt composat per la personalitat i el cos, i que per estar amb harmonia amb una mateixa cal creure, o com a mínim acceptar-se a una mateixa.

Que l’autoestima s’ha d’anar procurant des de la infantesa com qui rega una planta i la vol forta, ja que si de petits mai ningú no ens va alentar en aquelles coses que fem bé, difícilment creurem que les fem bé, i aquesta és la causa-descoberta per la que no he sabut veure’m mai a l’alçada amb la em veuen els altres. La constant davallada al mínim intent d’il·lusionar-se per tal que forem humils, i que ens ha deixat sota mínims de la normalitat.

Per acabar amb una extraordinària frase:

Amb aquest cos he nascut, i amb ell he de morir.

Sense aquest cos, no seria jo.