LA VERA INTENCIÓ D'ESCRIURE UN LLIBRE

SINOPSI


De blanc setí és un llibre de poesia que transcorre a cavall entre la vida i el somni. Neix del vers que es desprèn entre els llençols i que cavalca entre les pàgines del llibre per anar assimilant la impossibilitat de materialitzar els sentiments propis en l’amor. Aquest fet es palesa en la mesura que s’avança en la lectura per constatar que es tracta d’una història que es fon a les mans abans no s’ha fet tangible i que, si existia alguna despulla de sentiment, aquest és tan fràgil com el vidre. L’autora empra la metàfora i la imatge poètica plena de sensibilitat per descriure una història latent que es percep en l’ordre de les pàgines i que induirà els lectors a imaginar cada poema. Un argument invisible que culmina en la constatació, un cop més, que l’oblit també és un bon principi.

La vera intenció d’escriure un  llibre

Ja fa molt de temps, o almenys a mi m’ho sembla. El temps a internet es desdibuixa i es confon, no t’atreviries a establir una línia temporal de les coses, que el meu fill em preguntà tot assenyalant els prestatges de l’estudi, si els llibres que hi havia els havia escrit jo. –Noooo-- li vaig dir divertida, i em preguntà si no fas llibres perquè escrius?. La resposta d’aquell moment adaptada a quatre anys fou, perquè a la nit la gent es connecta a l’ordinador i llegeix, com si fos un llibre, i ell em rebatia:- si, però si no tens ordinador com ara el Mohammed cóm et llegiran?, sempre podem dir-li al Moha que vingui a casa a llegir el papallones, no?, i em va respondre:-i tant, a més si tanques la tapa de l’ordinador el pots desar al prestatge, com la resta, no?.

La vera intenció de “DE BLANC SETÍ”  no és altra que la d’existir en aquest moment puntual del temps, per una veu anònima i una lletra anònima com la meva, no he trobat altra manera d’ésser viva, que la de transcriure les emocions i els sentiments com aquesta. M’he tornat com de paper amb les paraules, m’he anat afeblint en un sentit i endurint en un altre. Com si la promesa m’hagués provocat durícies al cor. Aquest llibre és un compendi d’il·lusions que es van maleint en la mesura de la lectura. La creença tan balba que algunes paraules han de ser veritables i la tristesa de confirmar les intuïcions. Es acomiadar-se sí, però és estimar a fons amb la pell,  la rialla, l’espontaneïtat i barrejar-ho amb plor. Res, em faria més feliç que els versos que ja he acomiadat de mi, comencessin a viure amb vosaltres.

El llibre no disposa de pròleg, vaig pensar que ja el faria al papallones mateix. Tampoc disposa de dedicatòria a la primera pàgina, perquè he estat incapaç de resumir tot el que desitjo per cada un de vosaltres. No hi havia prou lèxic, així que , la primera pàgina es vostra, vull dir que si algú ve a les presentacions, aleshores voldré dir el que ... Bé, m’emociono. Un moment.

I al llom, duu el número 8, el símbol de l’infinit, haurà estat una casualitat però també vaig néixer el vuit d’octubre, i amant com sóc de senyals... Tant de bo, aquesta casualitat em dugui a escriure per sempre.

La música que us poso, la dedico al meu avi, mentre imagino la cara que posaria si hi fos aquí.