EDUARD RAMIREZ I COMEIG

Aquesta nit us presento a Eduard Ramírez i Comeig, a L’Eduard el vaig conèixer al II ENCONTRE DE JOVES ESCRIPTORS DELS PAÏSOS CATALANS, mes tard coincidirem al curs SEMPER Barcelona. Li he demanat alguns versos per tal que conegueu la seva escriptura, trajectòria i obra i ha tingut la bondat de cedir-me dos poemes inèdits.
Com diu l’amic Jordi Puig, l’Escriptura també és vida! i malgrat escriure poesia, podem ser tan divertits com la resta, així que avui un homenatge a algú capaç d’escriure amb la sensibilitat amb la que ho fa sense estar renyit amb la vida i el seu temps.

Eduard Ramírez és un paio encantador. Això diu ell, almenys. Amb l’esperança probable d’introduir el tema entre els continguts del discurs. O en la perspectiva del diàleg, que com ja implica la vostra interlocució, resta encara oberta. D’altra banda, Ramírez Comeig nasqué dignament a la ciutat de València l’any 1972. Més tard, entre bregues i il•lusions rodaires, es llicencià en filosofia per la Universitat de València. A més a més, és germà fundador de la Confraria del Bon Beure, i ha participat d’altres iniciatives associatives. Pel que fa a publicacions, té els poemaris Del renou i del descans (2001) i Trànsits Nord (2005), així com la coordinació del llibre Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat a la UVEG (2002). També ha estat inclòs en algunes antologies, i col•labora al suplement Posdata (del diari Levante-EMV), les revistes Lletres Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Universitar i d’altres.
Extret de la pàg de PROA Edicions.




EL TAST

informatiu

En la tele la pantalla mostra
una persona arraulida en terra,
desconeguda i reconeguda:
rep colps d'uns altres vestits amb casc,
escut, proteccions, uniforme
i garrot, fúria de garrot.
Massa coneguts, de tan idèntics.

És hora de dinar o sopar,
i un udol sord, fosc, travessa els ossos.
Una veu calmosa de robot
explica que han hagut de respondre
davant tantes provocacions:
són els cossos de seguretat
i s'han vist obligats a intervindre.

Vol dir que no veiem un atac
desigual, tenaç, contra el proïsme,
que són llums de colors allunyats
d'un món casual, vedat i escàpol.
Seguretat, carrera i garrot,
han hagut de respondre, ens diu
... “obligats a intervindre”..., ai, i tant!

No ens podem sentir estalvis quan
el llenguatge toca la corneta.








avaluació

Sóc, si de cas, mig artista.
No tan bo com l’artesà,
ni tan llepat ni estirat
com el goig ben adulat.

Prou amb la meitat d’artista
per a no encaixar gens bé
en les convencions vostres
ni horaris ni intencions.

No sóc cap geni que no
puga pactar, reciclar,
deixar-se fer una mica,
sols és mandra, la mania...

Aquella de no llepar,
de no empassar-me-la a gust,
segons com, perquè i de qui...
Sense mèrit ni ideal.

Només mig artista a mig
camí de fer l’esguard mig
avesat a mirar lluny:
llépol d’altre tast més dolç