L'EIXAMPLE 2. ona EDICIÓ.













El Nadal és l’època de l’any en que més m’amago dins meu, i menys ganes tinc de socialitzar-me, tot apunta a que hauria de ser com sempre però no ho és, perquè et reverbera un enyor que intentes dissimular per tal de fer la millor col·lecció de moments dels menuts però en el fons duus el llast de una infantesa pròpia o simplement d’un temps que revius intensament fins que s’esvaneix en un plor secret. Es també el momento de l’any en el que més recordo al meu avi, rebre la novetat de Viena, i rememorar Antonio Machin per parlar-vos de la segona edició de “L’eixample”  escrit per Lluis Permanyer, em serveix per connectar amb un passat que em batega i que avui a trenc d’alba allibero. L’Eixample és el llibre que ens endinsa en una Barcelona modernista que comença a despuntar com a pionera i avantguardista i que ens ha regalat l’adjectiu de “referents” en l’arquitectura mundial. Si els llibres no tinguessin  la capacitat de concedir-nos un viatge en el túnel del temps, segurament no llegiríem tant.
Observo les fotografies del tast de participació i em perdo en les imatges dels àlbums familiars,
ja que el meu avi era “Maestro albañil” i em recordo passant les pàgines de construccions en blanc i negre, ponts immensos amb homes treballant com corrues de formigues, i les primeres escales de cargol, campanars d’esglésies enmig d’uns camps degradats de grisos i les explicacions del meu avi, explicant i mig inventant històries, perquè més enllà dels srs. Arquitectes hi havia els que feien la imaginació de pedra.
Us deixo amb la cançó que li encantava al meu avi, i tot un temps per redescobrir, si cliqueu a l’enllaç de Viena veureu que hi ha un petit concurs i entrades a Museus.
Es fantàstic llegir un llibre i visitar un lloc amb tot el coneixement.
Us abraço, un xic moixa.

               

Comentaris

  1. És un bell i sentit text el que escrius aquí, Sandra. Hi poses tota la bellesa viscuda, tota la duresa de la pedra, tota la transformació de la ciutat -he llegit Permanyer-.
    La sents com carn de la teva pròpia carn, i tot a penes velat per aquest temps de mitja boira grisa i un sol pàl·lid.
    Al temps de Nadal se'ns afegeix el temps meteorològic, que convida a arrecerar-se i buscar allà on es trobin aquelles vivències que solament nosaltres podem evocar i acostar.
    Somriu encara que tinguis els ulls entelats. Ets poeta.
    Olga

    ResponElimina
  2. Estimada Olga,
    Gràcies pel teu valuós comentari, últimament em sento una mica "afònica" per escrit, i ja ho saps que m'impulses. Vindré a "casa teva" a desitjar-te un nadal ple de llum i d'amor.
    una abraçada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars