L'EIXAMPLE 2. ona EDICIÓ.
El Nadal és l’època de l’any en que més m’amago dins meu, i
menys ganes tinc de socialitzar-me, tot apunta a que hauria de ser com sempre
però no ho és, perquè et reverbera un enyor que intentes dissimular per tal de
fer la millor col·lecció de moments dels menuts però en el fons duus el llast
de una infantesa pròpia o simplement d’un temps que revius intensament fins que
s’esvaneix en un plor secret. Es
també el momento de l’any en el que més recordo al meu avi, rebre la
novetat de Viena, i rememorar Antonio Machin per parlar-vos de la segona edició
de “L’eixample” escrit per Lluis
Permanyer, em serveix per connectar amb un passat que em batega i que avui a
trenc d’alba allibero. L’Eixample és el llibre que ens endinsa en una Barcelona
modernista que comença a despuntar com a pionera i avantguardista i que ens ha
regalat l’adjectiu de “referents” en l’arquitectura mundial. Si els llibres no tinguessin
la capacitat de concedir-nos un viatge
en el túnel del temps, segurament no llegiríem tant.
Observo les fotografies del tast de participació i em perdo
en les imatges dels àlbums familiars,
ja que el meu avi era “Maestro albañil” i em recordo passant
les pàgines de construccions en blanc i negre, ponts immensos amb homes
treballant com corrues de formigues, i les primeres escales de cargol, campanars
d’esglésies enmig d’uns camps degradats de grisos i les explicacions del meu
avi, explicant i mig inventant històries, perquè més enllà dels srs. Arquitectes
hi havia els que feien la imaginació de pedra.
Us deixo amb la cançó que li encantava al meu avi, i tot un
temps per redescobrir, si cliqueu a l’enllaç de Viena veureu que hi ha un petit
concurs i entrades a Museus.
Es fantàstic llegir un llibre i visitar un lloc amb tot el
coneixement.
Us abraço, un xic moixa.
És un bell i sentit text el que escrius aquí, Sandra. Hi poses tota la bellesa viscuda, tota la duresa de la pedra, tota la transformació de la ciutat -he llegit Permanyer-.
ResponEliminaLa sents com carn de la teva pròpia carn, i tot a penes velat per aquest temps de mitja boira grisa i un sol pàl·lid.
Al temps de Nadal se'ns afegeix el temps meteorològic, que convida a arrecerar-se i buscar allà on es trobin aquelles vivències que solament nosaltres podem evocar i acostar.
Somriu encara que tinguis els ulls entelats. Ets poeta.
Olga
Estimada Olga,
ResponEliminaGràcies pel teu valuós comentari, últimament em sento una mica "afònica" per escrit, i ja ho saps que m'impulses. Vindré a "casa teva" a desitjar-te un nadal ple de llum i d'amor.
una abraçada.