CINQUANTA POEMES I ALTRES COSES

Recordo una signatura d’un llibre, en el que la Poeta hi posava “que la poesia ens continuï ajudant a comprendre el mon”, emprar l’escriptura com a cauterització d’allò que ens sagna per dins, és una altra facultat a valorar  quan  descobreixes el grau de satisfacció que assoleixes just quan has discernit allò que t’agita i ressona. Es aleshores quan penses que d’alguna manera tens la sort de poder exterioritzar ni que sigui en paraules la teva irracionalitat.

Rainier Maria Rilke, o ---l’home que es canvià el nom per l’amor d’una dona casada--, també emprava la poesia i la profunditat per abastir el coneixement. L’obra que contempla el despertar al mon real de Rilke és la que llegeixo actualment a estones i a glopades, combinant Kant.

En el preludi a mode de Pròleg Joan Margarit escriu que malgrat ell no devia ésser conscient “Cinquanta poemes de Nene Gedistche” correspon a una etapa cabdal perquè fou al seu entendre, el seu despertar al mon, i això m’indica que he arribat com a mínim un segle tard.

I aquesta nit les cavil·lacions m’allunyen del tema principal, que era la traducció de Joan Margarit i de Feliu Formosa dels poemes de Rilke, i malgrat haver enyorat “la veu” del ---senyor de la nit inoblidable---, rellegeixo els poemes fent una selecció  d’aquells que més em van bategar d’un Rilke que en aquell moment tenia pràcticament la meva edat, i arribo a la conclusió que hi ha molta més poesia profunda que la que es ven a la llibreria, rememorant les autores que he estat llegint últimament de la meva generació, o més ben dit que no es ven, ni es veu perquè la tendència va per un altre camí, i jo que no puc ser més profunda perquè no entenc la poesia d’un altra forma, així que hauré d’esperar a algun segle més endavant, o potser no, no es portarà mai més la profunda.

Sigui com sigui, la poesia em cauteritza i també m’ajuda a comprendre el mon, i a des comprendre’l per a que no s’apaivagui la meva ànsia per saber.

Reprenent a Rilke cada poema és una projecció que s’allunya del nucli, l’efecte d’un vesper brunzint al voltant del rusc.