DANIELLE JULIEN POESIA OCCITANA

Danielle Julien. ( 1950) Occitània. 

Danielle Julien participà l'any passat en el cicle "VEUS PARAL.LELES "  representant Occitània amb la companyia d'Aurelia Lassaque, Roland Pécout i varen compartir poesia amb els representants catalans Maite Brazales, Hector Moret, Josep Piera, i Xavi Gutierrez.
Haig de demanar disculpes a les companyes i companys traductors perquè la meva traducció al català no crec que sigui massa bona.
Li he demanat una breu mostra de la seva Poesia per al Papallones, i per si mai es presenta l'oportunitat poguéssiu tenir una noció.
En aquests dos poemes descobreixo com evoca un paratge natural i atorga en ell un tel de màgia.
Des d'aqui moltíisimes gràcies Danielle.

Esper de l’auba

Pètges negres deis ametliers 

 rusca estrifada, espetada,

asclas  fonsas per lo pòple pichòt.

La saba  pica e giscla en floquets blanquinèus,

L’abséncia d’abelhas dessenha un gorg de silenci

Sus l’argent matís deis olius,

L’auba menuda resquilha en floconada leugiera

Lo sòu es en espèra d’autreis aubas mai caudas

Timiditat de l’erba encara vinçuda per la tèrra negra,

Lei clarinas dei bedigas  rescaufan lo matin

dei parpèlas d’enfant.

Leis esqueletas blanquinèus deis Aupihas

 traucan leis forests mistolinas e tant de còps  cremadas,

renadivas pasmens.

Sabe que lo verd-boisset encara ponha la juscla

 Que lei perdigaus i còron e que la lebre ne’n giscla

per tornar s’amatar au pè dei pètges negres.

L’ESPERANÇA DE L’ALBADA

Negres troncs d’ametlla

explota l’escorça esquinçada

llàgrimes de la profunditat

Sap cops i esquitxades de brillants. florets.

L'absència de l'abella extreu un abisme de silenci.

Mastí de  les riques olives

l’Alba prima llisca en forma de flocs de llum

la terra roman a l'espera d'altres fulles més càlides

brota de nou amb timidesa l’herba derrotada per la terra negra.

Les campanes de les ovelles escalfen el matí

les parpelles dels nens.

Els esquelets blancs de les Alpilles

es fonen dins el temps prim entre  boscos i el cremat, tot

 sempre es repeteixen.

Sé que  el galzeran no gosarà encara escopir

què hi ha la perdiu i la llebre als molls

per retornar a l'habitatge als peus dels troncs de color negre.

 Danielle Julien Gener 2011

Nuech

Amossatz lei nivols, que tòrne la nuech a son mistèri,

que sei mochons graissós me  tapen leis aurelhas

per me copar dau monde ont lo vent brama tròp

Amossatz lei nivols, copatz lo camin de la lutz

Laissatz plorar lo chòt sus meis espatlas rotas.

Mei piadas son negadas per la suja pegosa

 que tomba deis estelas

Leis ensenhas an fugit, la luna se moris

 Lei grands pètges torçuts an begut lo non-ren

Per pietat per mon còr, per mon eime e meis uelhs

Amossatz  toei lei nivols que regòrgan de lutz

NIT

Al seu torn els núvols, el misteri de la  nit

el seu greix em son grumolls a les orelles

talla el meu món on el vent està udolant també.

Al seu torn als núvols, tallen el camí a la llum

Deixeu el crit del mussol  en les meves espatlles trencades

no s'ofega en el sutge enganxós

estels fugaços

Les constel·lacions han fugit i la lluna s'està morint

Grans troncs retorçats, eixuts.

Per pietat del meu cor, la meva ànima i els meus ulls

apagueu tots els núvols que estan plens de llum.