CARLES FIGUERAS I CALVO

Carles Figueras i Calvo (Llorenç del Penedès, 1977). 

El record d’escriure poesia en català es perd en la seva més tendra infantesa.  Poeta vocacional, no oblida que en els seus començaments va ser encaminat en aquesta passió per la que va ser farmacèutica de la seva vila nadiua, la Rosa Fabregat i Armengol (reconeguda poeta lleidatana).

Fortament vinculat a les activitats culturals de la seva població, ha treballat en l’organització de concursos literaris, recitals de caire poètic i també ha col·laborat en la revista local “Portal Nou”.  Així mateix, des de ben jove fa teatre en el seu poble i forma part de l’elenc artístic del grup de teatre local “La Cumprativa”. 

Ha rebut nombrosos reconeixements en el camp de la poesia, entre els que es pot destacar el Primer Premi de Poesia de Primavera Antoni Massanell (AVV de les Clotes, Vilafranca del Penedès) el 2005 per l’obra INTERIORISMES i el Primer Premi de Poesia del Grup de Dones del Vendrell el 2008 per l’obra DE DINS i el 2011 per l’obra P.D.: INTERIORMENT.

El 1999 surten a la llum poemes seus dins de l’antologia titulada “Poetes d’un poble: Llorenç”, junt amb els d’altres poetes de Llorenç del Penedès.

Puntualment ha realitzat recitals de poesia juntament amb la poeta amiga Sandra D. Roig -cofundadora de la companyia VERSUSART- a La Ràpita (Sta. Margarida i els Monjos), Pacs del Penedès, Requena (València)...  Així mateix, en els darrers anys, ha col·laborat en diversos actes poètics realitzat en diferents municipis del Baix Penedès i ha participat en el Primer Poètic Vijazz (juliol 2010).per segon any consequtiu va participar també en el Poètic Vijazz 2011

Extret del poemari La Terra (Finalista premi Col.lectiu dones del Vendrell 2010)

La lletra fina

escriu quatre mots

de matinada

sense sentit.

La meva mà,

èbria de nou,

escup amb fúria

brots de poesia.

Les teves notes,

el teu color...

Refàs les aigües

del destí poruc.

No vull deixar-me

- no aquesta nit -

endura per l’absència

que em consumeix.

Agafo el got,

brindo amb l’aire

per l’aroma a roure

del vi que es feu amarg.

            II

Les passades,

arrenglerades,

broten lentament.

Les meves mans

recorren les vergues

no podades.

Suaument acarono

aquests titelles

de marró descrostat.

Filigraneja

la meva mirada,

escorcollant vers l’horitzó.

Soledat d’hivern,

d’un fred ja tardà

que convida primavera.

On és el vi

que collia de ta boca

 l’estiu, abans de veremar?

            III

Que fàcil era escriure

de ceps, verema, vi, cel...,

quan de matí, en llevar-me,

la vinya amable em picava l’ullet.

Rinxolava la son

mentre ràpid m’estirava,

i entre badall i badall

em fregava els ulls.

Sabia de la saó de matinada,

de les gebrades en nit rasa,

del mal que fa d’estiu la pedra,

del goig de collir raïm.

Que fàcil era escriure...

Més que fer-te una carta

on el meu cor s’hi aboqui

com paner en el remolc!

            IV

Enyoro l’ahir,

la terra seca-adormida

despertant lenta

cada any,

sense presa,

sense pausa.

Enyoro setembre,

l’olor a most,

a terra mullada,

a esquenes xopes,

paners ben plens,

tu i jo esgotats.

Enyoro vint anys,

les mans brutes,

la cara vermella,

el sol de tarda,

la pluja de matí

i els peus enfangats.

Ho enyoro,

i em fa mal!

 ACLARIMENT: Quan una es disposa a escriure la biografia de l'amic que l'ha acompanyat en tots els moments des de "recitatges" fins a recollir premis literaris, inclús en d'altres moments personals, escriure la biogràfia en to acadèmic no m'acava de convèncer però es mereix la secció amb tot el rigor amb les que -almenys ho intento-presento la resta d'autors. 

De música he triat Machin, perquè fou la música amb la que vam recitar UNA HISTÒRIA VISCUDA, el recital que obria la Festa del Most, i en el que vam crear un fil conductor unint la seva poesia amb la meva. Machin a l'esglesia  i amb la foscor fou el detall que va fer que el públic entres dins el nostre Univers, i l'estremiment de veure alguna gent sostinguda en les nostres paraules.