EL DILEMA DE FAUST

A propòsit  ”D’el dilema de Faust”

Autor:  Antoni Casals i Pascual

IV Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà 2010.

Col.lecció Charta Aurea, ed. Omicrom.

El dilema de Faust , poemari que,  va valdre el IV Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà ha estat prologat per Israel Clarà qui afirma en el mateix pròleg: “La literatura, doncs, és aquest intent de definir un concepte inefable: el pas d’aquest temps a través del cos que és la nostra objectivació en el món, i la font de tots els plaers i de tots els càstigs. Estimem a través del cos, odiem mitjançant el cos, vivim en el nostre cos i morirem amb el nostre cos. Aquesta certesa ha acompanyat l’ésser humà des dels seus orígens, i és la conseqüència, penso, no de cap pecat, ni de cap pena divina, sinó el resultat irremeiable d’existir, i per tant, de deixar de fer-ho algun dia.”

Potser un dels secrets que amaga la màgia que conté el malaguanyat ofici de l’escriptura és precisament l’afany d’esgarrapar l’espai i el temps i de perllongar-se fins a l’altra banda de l’horitzó d’una edat física que ens limita a pleret els moviments, els ànims, o que fins i tot en la seva inexorable existència ens manté vius amb la respiració assistida de l’avinent.  Fer palesa en definitiva de les vides que se’ns escolen de l’almanac, i per les quals no tenim un temps exacte, és en certa manera la constant cerca de la Immortalitat que ens uneix al personatge  de Faust.

No és d’estranyar doncs que aquest personatge hagi inspirat tanta literatura d’ençà que el creà Goethe. L’any 1808.

Però en aquesta ocasió la metàfora s’empra per  escollir entre romandre a l’espera del banc del temps, o abocar-se  a l’impuls irrefrenable  de sadollar aquells anhels adormits, -malgrat la impossibilitat de la seva culminació- és el que aquest Faust exposa amb uns poemes racionals amb esquitxos de melangia que van construint un Univers, silenciós i captiu i que ens endinsa a contemplar-nos en el mirall de la rutina, on advertim que el temps passa sense el nostre consentiment i que tot, absolutament tot,  es va fonent entre les pàgines d’un llibre.

En l’obsessió del temps hi trobaré/el  consol breu que la remor somorta del crepuscle no em dóna./T’he esperat tant de temps,/sense saber que hi eres.../I ara potser ja és tard i no ho serà només/ perquè els vespres esquincin les raons que ens captiven/Se’ns ha fet tard per viure/i degotem silencis.

Es doncs aquest llibre un bàlsam ple de poesia tèbia que ens acosta al crepuscle de la vida, quan encara hauríem de poder albirar l'orígen de nous somnis, i cóm hem perdut algunes partides  de joc en aquesta estratègia  que és sobreviure.

Segurament  hi ha moltes formes de conformar-se, però arribar a l’enteniment des d'una sensibilitat que ens ha anat modelant la fesomia, amb els palmells florint versos, i ser capaç d’emergir del regne dels morts en vida, és el que fa aquest Faust que ja  per sempre, preservaré en l’íntim com un dels poemaris més bellament escrits que viuen a les nits al meu prestatge.